Capricis del dia a dia.

Quan vaig alçar-me del llit semblava un dia com els demés. Però no. Va resultar ser un dia d'aquells, si si, d'aquells.
D'aquells que et sembla anar amb més temps que mai i sense adonar-te'n s'exaureix.
Et sobra mitja hora, i decideixes anar sense pressa cap a la feina sense haver de mirar el rellotge com has de fer sempre. Però llavors te'n adones que ta mare t'ha guardat l'abric en un lloc diferent al que tu el tens sempre, i no t'ho ha dit, per variar. I busques per tot arreu. Es clar que on el trobes es l'últim lloc on el busques.
Per fi el tens. Vas a buscar el cotxe i es el primer dia que l'hivern capritxós t'ha glassat els vidres, i feina i temps necessites per poder rascar-ho i veure-hi amb claredat.
Per fi agafes el cotxe, i ves quina casualitat et trobes un camiò just davant i quan acaba de començar aquella línia contínua llarguíssima, al final l'adalantes i davant et trobes una bicicleta, però no l'adalantis perquè segur que més endavant et trobes un tractor.
Al final et plantes a la feina i resulta que arribes cinc minuts tard i el que sempre fa tard, avui ha arribat abans que tu. I tothom et mira amb cara de pensar: - Ui, ja n'hi passa alguna a aquest, si mai feia tard. Grrr.
Avui decideixes no esmorçar, perquè segur que si vas al bar on sempre hi ha dos gats, avui hauràs de fer tanta cúa que quan agafis el cafè amb llet i l'ensaimada ja serà hora de tornar a la feina.
Si al final resultarà que el millor es anar sempre amb el temps just.
Capricis del dia a dia.