Capítol 581

En Miquel Serena estava molt cansat, totalment consumit. Portava sobre les parpelles la son de les últimes dues nits. El full en blanc que tenia davant el feia sentir buit.
Ja estava fart de plantejar vides alienes, de provocar situacions interessants entre personatges inexistents. Després de vuit anys treballant de guionista les idees s'havien anat exhaurint, i les que apareixien eren febles, poc brillants.
Va mirar el rellotge. Ja eren dos quarts d'onze. Portava més de dotze hores davant d'aquell maleït full, fent només viatges a la cuina per buscar cafè quan el cap li demanava un descans. L'endemà havia de portar a l'equip un esborrany de l'última setmana de la temporada, i no sabia per on començar...
Va anar repassant cada un dels personatges de la sèrie. La Meri, la Pati, el Sam... Tots estaven estancats i havien pres rumbs molt diferents a les persones amb qui ell s'havia inspirat per crear-los. Feia temps que no podia agafar idees de la gent que l'envoltava: tots tenien vides mediocres, no com els seus personatges. Ell els podia fer canviar les seves vides. L'únic problema era que no sabia com posar-s'hi.

L'escenari de la sèrie era la seva vertadera vida. Era el seu regne. Ell dominava, ordenava, feia i desfeia. Era Déu. El creador i destructor de diàlegs, personatges i situacions. El creador i el destructor de tot. Sí que l'ajudaven correctors lingüístics, productors, actors i realitzadors, però ell era l'únic amo del destí.
No sabia, però, que ser Déu comporta aïllar-te del món d'on ets el súbdit.
En Miquel Serena estava cansat de buscar la inspiració mirant el sostre. Va pensar en les iaies amb bata que cada tarda especulaven les línies que ell encara havia d'escriure. Però no es va animar.
No era el primer cop que l'envaïa un blanc d'aquesta magnitud. La nit anterior havia estat esperant la inspiració fins prop de les tres. Havia anat a dormir a les sis i dues hores després ja s'aixecava per presentar el guió davant del seu equip. L'havien aprovat després d'una sèrie d'objeccions. Ni un copet de recolzament a l'espatlla. Ni una felicitació. Ni un trist somriure, o un "bona feina".
Va repassar per enèsim cop les bases que havien establert al matí sobre el final de temporada. "Alguna cosa inesperada, però versemblant, Miquel. No t'embalis que ens coneixem. Recorda que el pressupost és limitat". Sortint de la reunió s'havia tancat a casa pensant que no se'n sortiria.
Va engegar la tele, l'única companya que li quedava en aquell apartament guarnit només amb taques d'humitat, buscant idees a la desesperada. Però tot el que hi va trobar estava tant o més gastat que les idees desdibuixades que passaven per la seva ment com una processó. Va apagar-la amb un gest ràpid, va agafar la porta, va baixar les escales i va sortir al carrer.

Una alenada d'aire fresc el va despertar. Feia molt de temps que un carrer per ell no era més que una eina útil per anar amb cotxe. Va passejar tranquil·lament pel centre i va observar la gent. Es va deixar arrossegar pel corrent de cossos que circulaven cap a la mateixa direcció. Fins que va entrar a un bar. Va mirar el cambrer, que conversava animadament.
-Una Estrella.
-Tot bé? - li va preguntar el cambrer, amb una rialla d'anunci, mentre li servia la cervesa.
-Mmm... Sí.
-Doncs amb aquesta cara, ningú no ho diria...
Amb l'humor que portava només li faltava que un cambrer simpàtic li retregués la cara que feia. Li hagués agradat tenir una rèplica ràpida i intel·ligent, però no la va trobar. Ningú li havia escrit.
Les cerveses es van anar sumant i l'ambient del local es animar. Una noia es va asseure al seu costat. Portava un perfum molt dolç... que va fer-li venir un flaix-back dins el cap, en blanc i negre.

La Mireia l'estava mirant amb odi, gairebé amb menyspreu, amb la maleta oberta just davant seu, sobre el llit.
-Sí, ho has sentit bé. Me'n vaig.
-Però... No pots parlar seriosament...
-Sí, Miquel. Estic farta de compartir el pis amb tanta gent. Estic cansada de viure amb la teva Meri, el teu Sam i la maleïda Pati...! La feina t'absorbeix i no pots estar per mi. He comprovat que tens les teves preferències. I prefereixes els teus personatges abans que jo. No parles de res més que no sigui el coi de sèrie que només es miren quatre iaies amb bata. Jo no sóc una iaia amb bata, Miquel, no ho entens? Jo necessito altres coses.

El darrer glop de la cinquena cervesa va fer-lo tornar. Estava sol. Durant un temps els seus personatges li havien fet companyia. Però ara la temporada s'acabava, i sentia pànic. Estava sol en un món que no dominava. Un món que no podia controlar.
Però, realment no podia? Què el limitava? Potser algú una mica més amunt estava escrivint el guió del que estava passant ara mateix. Potser aquest algú sabia que ell no volia ser un espectador mediocre, una iaia amb bata. Estava preparat per actuar.

Va sortir del bar. Les paraules que li passaven pel cap eren fletxes roents que se li clavaven a la carn. La sang de les seves venes era la tinta perfecta.
El pitjor personatge de la sèrie era més feliç que ell mateix... El seu món l'havia traït. Els seus propis fills havien provocat que es quedés sol. Era injust. Era ell qui feia que cada dia la gent s'allunyés de les seves vides de merda i els presentava noves vivències, molt més atractives. La gent s'enganxava a la pantalla i mirava bocabadada el seu món. Ell aconseguia que la gent deixés de jugar amb els seus fills, quedés amb els amics, fés l'amor amb la dona o passegés el gos per saber què estava passant el món que només ell governava. No només controlava la seva sèrie, dominava també aquells que se la miraven! Ell tenia poder per moure aquest món. Sabia que podia fer el que es proposés.

Va arribar al punt on la ciutat bullia tant com la seva sang. Va mirar el trànsit, que a aquella hora estava histèric. Es va acostar al final de la vorera. Observant al seu voltant, sabia que tots els qui l'envoltaven eren simples personatges. Marionetes menyspreables. Titelles.

Ell no.

Va fer un pas endavant.
Va tancar els ulls i es va posar a córrer.

-Mireia! Has vingut!
-Sí, em sap greu arribar tant tard. Com està?
-Encara no ens han dit res. Ha tingut sort. Tenim por que s'hagi intentat suïcidar. Des que el vas deixar no havia tornat a aixecar el cap. La feina tampoc li anava gaire bé. Estava consumit, com buit.

-Familiars de Miquel Serena?
-Sí, som nosaltres.
-Em sap greu haver-los de donar la notícia. Està en coma.
-En coma? Déu meu...

La sintonia va sonar i van començar a passar els crèdits.

La Maria Rosa va apagar la tele decebuda. Cada final de temporada feien igual: alguna història d'aquestes per allargar-ho tot. Potser sí que només era una iaia amb bata, però la seva paciència tenia un límit. Si els guionistes tenien crisis d'inspiració, no tenien per què pagar-ho els espectadors.