Capellà

C O N V I D A T

En els pitjors dies de la guerra civil, l'hivern de l'any l938, els ànims estaven sota mínims.

Els governants i l'exèrcit republicà perquè veien que perdien la guerra i la gent del carrer perquè estàvem cansats, esporuguits i morts de gana.

La vida era complicada per tothom però els responsables de cada família patien més que la canalla, com és natural. La meva mare, particularment, a part les dificultats de tot ordre que li queien a sobre, no suportava l'absència de les rutines religioses que havien omplert la seva vida.

Havia sentit dir, molt en secret, que hi havia un capellà amagat i que feia misses per les cases, amb totes les prevencions i cauteles indispensables. La meva mare no va parar fins connectar amb els que estaven en el secret. No va poder parlar amb l'home, però va aconseguir un compromís per un dia i una hora. Diria una missa a casa.

La meva mare va passar-se els dies d'espera plena de neguit. Havia de reprimir les ganes de convidar les seves amigues. La discreció només permetia que fossin a la missa i la comunió sis o set persones i li van fer jurar a la mare que ho respectaria. Fins i tot va quedar convingut que la canalla no en sabéssim res, de l'aconteixement i que mentre el capellà fos a casa nosaltres jugaríem a l'eixida perquè tot semblés normal. La veritat és que nosaltres ho vàrem saber i vàrem callar, naturalment.

Una altra qüestió important a resoldre era el menjar. Es veu que era obligada la costum de convidar el capellà a dinar, no sé si hi havia cap altra mena de compensació, però el dinar devia ser la més important, perquè el mossèn també en devia passar, de gana.

La mare va aconseguir un conill i mongetes seques. Estava molt contenta perquè aquell dinar seria més propi d'un bisbe que d'un capellà. I el dia de l'aconteixement anava remenant les cassoles tremolant d'emoció.

Feia el sofregit per coure el conill, que el tenia sobre la taula de marbre, a punt de tallar-lo a trocets. Era tendre i faria un plat deliciós.

Amb això que el nostre gat, el Xatino, que era expert lladre de cuines, entra per la finestra i en surt amb el conill entre les dents. La mare només va veure la cua del gat, l'últim tros de la cua. El conill ja no, mai més.

Va ser una desolació general, la mare plorava inconsolable. Tots ho estàvem, de tristos, tant pel capellà com per nosaltres mateixos, perquè ens havíem quedat sense el conill.

En confessar-se, combregar i oir missa, però, la meva mare va quedar més consolada a pesar del disgust, i també perquè el mossèn va trobar les mongetes molt bones i se'n va menjar un bon plat.

Quan vam quedar sols es va parlar del "Xatino, que hauria de ser castigat. Matar-lo no, ningú de casa seria capaç de fer una cosa així, però el gat no podia seguir a casa nostra.

Es va decidir que el primer dissabte que anéssim en Francesc i jo a Can Gorchs a fer els intercanvis de roba per menjar, ens l'emportéssim i el deixéssim anar en algun lloc, ben lluny. Ho vam fer a l'estació de Parets, buidant el sac per la finestreta del vagó. Tots dos vam quedar molt tristos, pensant que la justícia era molt dura, a vegades.

A casa tots hi vam quedar, de tristos. El "Xatino" era un gat com no en trobaríem mai més cap. Tots pensàvem que el càstig era necessari, però tots el trobàvem a faltar.

I al cap de tres mesos, que es diu aviat, el "Xatino" va tornar. La mare estava a la cuina i el va sentir miolar a l'eixida. Estava sec com un pal i ple de misèria, però havia tingut les forces per tornar i l'olfacte per trobar la casa.

La guerra continuava i la gana també, però tots estàvem més contents.