Cap nen es mereix la mort a mans de terroristes.

Sóc un nen de tan sols 7 anys, el meu nom és Vladimir, els meus pares van decidir posar-me aquest nom perquè així és com es diu el nostre president. M'agradava molt anar a l'escola. La meva escola està situada a Belsan, a la provincia d'Ossetia del Nort. Fa pocs dies vaig començar el col·legi, com sempre el primer dia desperta en tots els alumnes una barreja de sentiments, alegria (per tornar a veure els companys) i tristesa (perque s'han acabat les vacances)jo com tothom em trobava en la mateixa situació. Ara només puc dir que tan de bó, aquest any no haguessim començat les classes...
Corrien les nou del matí del dijous dia dos de setembre, quan tot va començar. Aquest any, com els passats els professors i la direcció del col·legi van fer un petit acte de benvinguda als nous alumnes on hi erem tots, alguns pares, algunes mares i tots alumnes. De sobte un grup d'unes vint persones entre homes i dones van irrumpir a l'escola, alguns es van dirigir cap a les classes i la resta cap a la sala d'actes. Anaven vestits de negre i amb les cares tapades per caputxes. Jo em trobava a la sala d'actes on van entrar la majoria d'aquests. Van començar a cridar com bojos, a fer moviments amb les armes que duien a les mans, portaven lligades bombes a la cintura cadascún amb un detonador. Vaig començar a mirar als meus amics, tots estaven espantats, no entenien res, nosaltres no haviem fet res de dolent perquè ens cridessín i ens amenasesín. De sobte uns quants pares, mares i també algún professor van començar a forcejar amb aquella gent antipàtica. Sense cap contemplació, els homes de negre van fer servir les armes. Després de dos minuts intensius de trets... nou persones queien a terra, tots pares i mares...també un dolent.
Després d'això el pànic s'apoderà de tota la sala. Els professors atemorits escoltaven les amenaces dels terroristes, deien que si les forces de seguretat assaltaven el centre faríen esclatar les bombes que duïen. A més també van dir que havien minat tot l'edifici de l'escola. Jo seguia sense entendre perquè havien vingut a la meva escola, nosaltres no teniem cap culpa de res. De sobte vaig veure que dues butaques més enllà hi havia un professor crec que de sisé i vaig pensar que ell em podria dir qui eren aquelles persones i perquè portaven les armes a l'escola. M'hi vaig acostar, sense que em veiessin els homes de negre. Primer li vaig preguntar qui eren, em va contestar que eren uns fills de puta que havien vingut a fer-nos mal. Ell estava espantat, indignat, sorprés i alhora enrabiat. Li vaig preguntar que era el que volien, perque ens tractaven tant malament i em va contestar: són terroristes que venen a reivindicar que les tropes russes possin fi a la guerra de Txetxenia. Després d'empassar saliva va continuar: també exigeixen la posada en llibertat de tots els que van ser condemnats a Rússia per delictes de terrorisme. Aixó ho exigeix un d'ells que pertany al Batalló Suicida Islàmic, va continuar. Sincerament, ara entenia menys coses que abans. Jo sentia molt que aquella gent no tingues el que desitjaven però jo, ni ningú d'aquella sala podia ajudar-los en la seva lluita.Poc després, vaig entendre que ens feien servir per negociar amb el govern i alhora vaig pensar: el govern els hi donarà gairebé tot i s'haurà acabat el problema.
El temps passava i nosaltres seguiem tancats a la sala d'actes, era primera hora de la tarda, quan de sobte sonà una explosió al patí. Els terroristes van córrer a la finestra per veure si eren les forces d'assalt, de sobte es van girar mig rient i es van dir entre ells: només era una vaca que ha trepitjat una mina. Pobre animal vaig pensar jo, espero no còrrer la mateixa sort quan sortim d'aquí. Per la nit els homes de negre van fer explotar amb una granada un cotxe que estava aparcat al carrer de l'escola. L'espant que va provocar aquell tret va fer que tots ens tornessim a exaltar. A fora també es veia molt de moviment, així que els terroristes van començar a disparar cap al carrer, suposu que per domostrar la magnitut de la seva força.
Ja portavem tot un dia segrestats, era dia tres, aquells animals no ens donaven res de beure i molt menys res de menjar, ens tractaven com si fossím simples objectes inútils. Donaven puntades de peu als professors, no ens deixaven anar als lavabos, així que ens ho feiem a sobre. Desitjava que allò acabés el més ràpid possible, no podia aguantar més, la majoria de gent queia de cansament hi havia molta gent que no es podia posar dreta perque les cames no els hi responien.
Eren dos quarts d'una del migdia quan els terroristes començaren a disparar trets sense parar per la finestra, disparaven a nens que intentaven fugir del gimnàs després que una bomba esclatés allà i fes caure gran part del sostre, el soroll era insoportable. En veure aixó les forces d'assalt van començar l'operació entran a l'escola sense cap mena d'escrúpul ni mirament, estaven cegats de ràbia. Ells també disparaven, hi havia moltes explosions al meu voltant, tot era un caos. Vaig sortir corrent, tot el que podia, volia deixar enrera aquell infern, no vaig poder, encara hi havent sortit de l'escola els trets continuaven. Un home em va agafar com si fós de juguet i em va dur darrera d'un camió, em va dir, ja ha passat tot.
Una setmana després encara sento els trets ensordidors de les armes, tan de terroristes com dels soldats. Encara ara em venen al cap les imatges d'aquells homes matan a sang freda a companys i professors, pares i mares... encara avui no entenc quin es el motiu que pot portar a la gent a matar a inocents, encara ara no entenc el sentit de les guerres, encara ara no sé perque em va tocar viure allò a mi. El que si sé és que no crec que hi hagi motiu suficient per matar a algú que encara té una vida per endavant.
Aquell home que em va assegurar que tot havia passat, es va equivocar. Tot just ara comença el pitjor, oblidar.