Cap el rierol

El fum de la masia els feia adéu: havia pres, aquell vapor brut, la forma d'una mà que fa el gest d'acomiadar-se. Caminaven travessant l'extens prat d'herba alta de pastanaga borda, el nen i l'home. Les flors silvestres, planes i d'aspecte de blondes de color entre blanc i cru, es delien per protagonitzar la direcció de les mirades, que coincidien.

"Com és que us estimo?"

Cap dels dos va formular la pregunta en veu alta. L'home es va posar bé la pallola que una branca del primer arbre abans d'assolir el rierol li havia torçat. Va fer una pausa per abarcar, girant-se, la panoràmica lineal de la calma del camp aquella tarda avançada d'estiu. Un altre cop els ulls cercaven la floració clara. Li semblà que cada cèl·lula del seu cos era una d'aquelles flors. Quasi no respirava: esdevenia aire. Sentí un formigueig: uns dits i una mà menuts li resseguien l'àura, que era del mateix color que el cel atzur. Llavors l'home experimentà l'abraçada asfixiant de l'aigua que pesava i girava i enfonsava cercle dins cercle. El prat de pastanaga silvestre es dividí en una part assolellada i una d'ombrívola per caprici (o no) del nuvolam. El nen retirà la mà de la seva pròpia cara d'adult, tan imaginada. La fresca del mig camp enfosquit semblava gelor. Però somrigué. S'havia vist, s'havia acompanyat. L'home, en la zona d'escalfor lluminosa, desprenia una suor rara. Se l'olorà: de partícules de fum esvanit i de terra sempre humida.

"Com és que us estimo?"

La pregunta reaparegué ensorrant res més. Contenia la resposta: els dos ultims mots.

La mà infantil li donà la mà, l'estirà cap el rierol, cap el lloc on l'esperit havia de tornar, atrapat ofegat en un tram impensadament profund (o expressament?). Allà arrelà com algues dolces que ballaven amb el corrent i que, només cert dia d'estiu, permetien que l'essència del nen marxés a contemplar l'esplendor del prat que no oblidava, on per fi esbrevar l'ànima, aquell mar vegetal, 'us estimo', que era ell en un altre format.