Cap al tard

Un relat de: Aurembiaix

Quan s'acosta aquesta hora em deprimeixo. Totes les forces que faig servir durant el dia s'esvaeixen com la boira amb el sol del migdia i em torna la tristesa als ulls i s'accentua el tremolor de la mà esquerra i això m'empipa, perquè justament és a l'hora que reparteixen el berenar, sobre les sis, més o menys, i n'hi ha per tot.
A l'estiu, el sol encara és ben alt i sé que falten moltes hores perquè em vingui la son i sigui un altre dia, però l'horari és inflexible... A l'hivern, ja és fosc, però encara falten un parell d'hores bones perquè ens donin el sopar. I se'm fan llargues, molt llargues.
És una hora sense color; és l'hora grisa que dóna pas a dues hores grises. És poc graciosa. Jo, si pogués, me la saltaria i de l'hora del dinar passaria directament a l'hora del sopar, i no ho dic perquè tingui gana, no...
El berenar de les cinc el posen sobre unes taules que hi ha a la sala de la televisió i qui té gana, menja, i qui no en té, no menja. La monja que tenim assignada no es fixa gaire en qui berena. En canvi a l'hora del sopar s'arriba a posar molt pesada. Vol que ens ho acabem tot.
A mi encara no m'ho ha fet, però a la companya de l'habitació 314, un dia que no volia menjar, l'agafà pels cabells i li posava el cap ben alt i la cullera als llavis, ben plena... I a la del segon pis, que no sé a quina habitació està, la va fer plorar molt i molt perquè no tenia gana, i després, la va fer passejar pel pati donant voltes i voltes. I plovia... Totes la miràvem amb pena, però no podíem fer res per ella. La monja mana molt. Diuen que més que els metges...
Jo faig bondat, per si de cas.
En canvi l'altra monja, la més jove, és un sol. Quan la vella ens ha renyat, ella es queda amb nosaltres i ens consola, o ens eixuga les llàgrimes, o plora amb nosaltres. Jo ho he vist.
Aquí només hi ha vells com jo que hem perdut el cap o que mai no n'hem tingut. Jo no sé ben bé com he arribat aquí, perquè jo no estic boja. Jo tinc mala memòria, molt mala memòria, però hi ha coses que les recordo molt bé. Recordo perfectament que no he de fer enfadar la monja vella i que la monja jove no em farà cap mal. I això és el més important que he de recordar, perquè totes les altres coses les pensa algú per mi: no he de pensar què he de comprar per fer el dinar, ni quin dinar he de fer, ni m'he de rentar la roba, ni res de res. Tot m'ho pensen i tot ho fan per mi.
Abans tot era tot molt difícil perquè jo no tinc família. Només tinc nebots i encara no són propis, són fills de cosines que vaig deixar de veure fa molts d'anys. Jo vivia sola i tenia una paga de jubilada, que era molt minsa, després d'haver fet feina en una merceria durant trenta-cinc anys. En retirar-me, pagar el lloguer, l'electricitat, el gas, els morts i comprar les medecines i el menjar va ésser impossible: una cosa o l'altra quedava sense pagar. I això que procurava menjar poquet i sense capricis... Però no m'arribava per tot. I vaig començar a obsessionar-me per complir amb tot, menjar poquet i no prendre'm totes les medecines que m'havien receptat, però no me'n sortia...
I el meu cap va començar a no marxar bé. Si pagava el lloguer, demanava que em fiassin a l'apotecaria. I ho feien, perquè em coneixien de tota la vida, però després no pensava a tornar-hi. Si quedava a deure a la botiga, i els deia que l'endemà pagaria, no m'enrecordava i m'havien de fer memòria. Un dia no vaig saber amb quina clau havia d'obrir la porta: totes m'anaven malament. Vaig voler cridar els veïns perquè m'ajudassin, però no m'enrecordava dels noms. Sort vaig tenir que passà un jove i li vaig demanar ajuda i es va posar a cridar tant fort, que tots sortiren als balcons.
Baixaren a obrir-me però m'aconsellaren que no visqués sola, que no podia ésser, que tenia molt mala memòria. Jo els vaig dir que quin remei! Que no tenia a ningú. I la senyora Magdalena, que és molt trempada ella, em va dir que l'endemà m'acompanyaria no sé on.
Vàrem anar juntes a molts llocs. Em vaig cansar de signar i signar papers. De cada vegada m'era tot més difícil. No em feia menjar, perquè l'havia cremat un parell de vegades i els veïns s'havien esverat de la pudor de cremat. La Magdalena em baixava un plat de sopa i un poc de fruita i em deia que aviat s'arreglaria tot.
I així va ésser. De tot d'una, quan vaig entrar, estava una mica esverada perquè no sabia ni tan sols on era el bany i jo hi havia d'anar moltes vegades, al bany... Després, quan vaig sentir la monja vella em vaig esverar encara més. No gosava moure'm de la cadira on m'havia assegut. Em vaig dir a mi mateixa que mai no la faria enfadar perquè qui crida, m'espanta.
I després vaig veure que la monja jove se m'acostava i em deia: "Benvinguda, Maria!" I tenia una veu tan dolça, i jo estava tan trista, que em vaig posar a plorar sense fer renou.
A poc a poc se m'esborren les coses que fins ara han estat meves. Han venut tots els meus mobles de caoba (Jo que els tenia tant d'esment!) De la meva roba en vaig poder dur poca, perquè l'armari no és gaire gran. Vaig regalar els meus llençols de fil a na Magdalena perquè m'havia ajudat molt. Només em vaig quedar la foto de la mare i el pare quan es casaren i la que em feren a mi quan tenia vint anys.
Quan les miro, recordo qui sóc, però si no les estic mirant, de vegades em costa dir el meu nom o els meus cognoms. Sobretot si m'ho demana la monja vella.
Me'n vaig al lavabo, en torno a tenir ganes.







Comentaris

  • Tenim...[Ofensiu]
    Aurembiaix | 30-06-2006

    el mateix nom?


  • no tan sols a la vellesa...[Ofensiu]
    Capdelin | 28-06-2006 | Valoració: 10

    sinó en qualsevol edat... la imposició ens fa mal, ens anul-la, ens obliga... La dolçor de tracte, la suavitat, la psicologia, la pedagogia humil i humana ens endolça la vida i ens fa sentir més... persones.
    Una abraçada.

  • trist[Ofensiu]
    donablanca | 03-01-2005 | Valoració: 8

    la visió diferent d'aquesta angoixa

  • Quan la memòria es trenca[Ofensiu]

    Una altra visió de la darrera etapa d'una vida, ben diferent a la del relat **
    La vansa (negra foscor, que li dic Jo)** d'Albert Claravalls i Fabra .
    Un relat també conmovedor, d'altra banda.

l´Autor

Aurembiaix

1 Relats

4 Comentaris

1219 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor