Cap a un món millor

Un plaer, llegir-te.

LLIBRE

Has sapigut despullar el relat i tornar-lo a vestir com ho faria un llibre de veritat.

Moltes gràcies!!

Equinozio

Pd: No m'ha semblat llarg el comentari perquè m'agrada que em comentin
Pd: moltes gràcies

Primer de tot, gràcies per comentar-me l'existència d'aquest relat teu quan ho vaig demanar al fòrum.

En segon lloc, respondre a la pregunta que vas fer (perquè no sé si la vas arribar a llegir, ja que el missatge va quedar bastant avall de la pantalla). Vas preguntar per què m'interessava aquest tema i aquestes lectures.

Fàcil.

Estic desenvolupant l'estructura d'una història que vull escriure precisament sobre violència de gènere. I a banda de l'opinió personal que jo pugui tenir sobre el problema, m'interessa informar-me d'altres punts de vista i altres matisacions que, segur, m'han passat per alt. I la informació que cerco és tan a nivell de relats literaris com de documentació pura i dura (però no professional... tampoc no ens passem!).

I fetes totes aquestes prèvies, passem al teu relat. Perquè ja que tu me l'has indicat... és just que te'n faci algun comentari, no?

Trobo que l'escena que presentes està ben dibuixada. Ens mostres el neguit de la dona des del primer moment. Primer de tot, amb el detall del rellotge. Una nimietat, segon com t'ho miris. Però un element clau en els nostres dies. Vull dir... poques persones et trobaràs, avui en dia, que no duguin rellotge. El rellotge s'ha convertit en un company nostre inseparable. I el fet d'esmentar-lo, dota al relat d'aquesta sensació de buidor i de precipitació.

La primera part de la narració és una enumeració dels gestos i accions de la dona. I està muntat amb frases curtes per denotar, precisament, aquesta urgència (o així ho veig jo). Hi ha una repetició constant de paraules que s'encavalquen les unes a les altres. Per exemple:

"Quan vaig arribar a l'ascensor, ràpidament, vaig prémer el botó que cridava a l'ascensor. Mentre esperava l'ascensor notava que el temps em guanyava, que em passava més ràpid només a mi. Quan l'ascensor va arribar, també entrava una veïna del pis quart segona, jo ja vaig entrar, i vaig esperar a la veïna perquè pugés a l'ascensor"

He triat aquest fragment, però potser hi hagi algun altre de més significatiu. No ho sé. Però em sembla que servirà pel que et voldria comentar.

En aquest paràgraf que he copiat, repeteixes contínuament "ascensor". La repetició de paraules és un recurs estilístic habitual, i comporta unes reaccions per part del lector.

En aquest cas, per una banda, amb aquesta reiteració remarques més la idea de precipitació, de neguit, d'acceleració, d'intensitat... I això està bé perquè lligues el text amb el contingut. Suposo que és allò d'adequar l'estil al missatge que es pretèn transmetre.

Però per altra banda... no sé, trobo que hi ha un cert abús. I per descomptat, que quedi clar que aquesta és una opinió personal i per tant subjectiva.

Per dir-ho clar i català: la repetició com a recurs estilístic, sí. Però treballat i polit, no només repetir per repetir.

Però, insisteixo: opinió personal.

Per altra banda, m'ha sobtat aquest final. Ostres! Trobo que descol·loca al lector (lectora, en aquest cas). És una narració en primera persona, des d'una veu narrativa femenina, i quan la història en sí ja ha acabat, apareix un diàleg, o una pregunta-resposta, en boca d'un... déu?, enviat celestial?, el més enllà?

Tant se val!

I trobo que sobta perquè res no ens feia sospitar aquesta aparició etèria, i per altra banda, tal com apareix... despareix (he, suposo que per això és etèria!).

I després hi ha el tema de la moralina final que et comentava en Biel. Bé: jo no crec que pretenguessis catalogar justos i pecadors en base a aquesta frase ("Si, vostè anirà al cel i ell a l'infern, encara no, però ja li tocarà"), sinó que més aviat intentaves mostrar a la lectora (ei! aquest cop ho he escrit en femení!) que la dona no és culpable.

I per què, aquesta necessitat de demostrar la "innocència"?

Perquè ben sovint, en casos de violència de gènere, el problema de no denunciar-los, o simplement de no atrevir-se a fer front, rau en què la dona arriba a sentir-se culpable de tot allò de que se l'acusa. I qui l'acusa és l'home, la parella.

Vull dir que la dona arriba a creure's que no sap fer res, que tot ho fa malament... perquè molts cops, abans o al mateix temps que apareix el maltractament físic, hi ha el maltractament psicològic.

Noi! Ho sento. M'he enrotllat com una persiana. No pretenia xerrar tant, però vés!, ha sortit així.

En definitiva, però, i per si no ha quedat clar, dir-te que el relat funciona i transmet aquesta sensació d'injustícia.

Disculpa si he fet algun comentari o alguna observació fora de lloc. En aquest cas, només repetir-te que tot plegat són opinions personals i subjectives.

Gràcies de nou per mostrar-me aquest relat.

Salut!

LLIBRE

Potser si que tens raó en la teva interpretació, peró jo mai vaig pensar això de "t'han fet malbé la vida però ha valgut la pena...". Estaria bé un altre final,potser.
Allò de l'ascensor és sert podria aver posat pronoms :)(soc un despistat, no tornar a passar).
Jo el que volia amb aquelles dues linies era donar-li un toc diferent en el relat. Que de sobte les dues linies li donguessin un altre sentit. Perquè sinó hagués sigut , crec jo, nomès quasi un article del que li va passar a una dona no un relat. No se si mentes.

Anem a pams, sento ser el que trenca el bonic 10 que tens com a valoració, però t'ho explicaré. Considero que el relat està ben escrit, salvant el fet que potser en dues frases repeteixes la mateixa paraula tres o quatre cops (ascensor, per exemple). Però és un detall. El tema del relat és molt dedicat i, sincerament i en la meva modesta opinió, la moralina del final falla. El "tu aniràs al cel i ell a l'infern" resulta una manera que sembla que digui: "t'han fet malbé la vida però ha valgut la pena...", una mena de Justícia que sempre hi és... de debò? I no em refereixo al fet religiós, sinó al concepte de just i pecador. Bé, no sé si m'estic explicant i m'agradaria que fos tingut com a crítica constructiva. Vaig a llegir més coses teves...

Biel.