CAP A MART... (CAP. 3) GALICIA, TERCUB i els castings

GALICIA, TERCUB i els castings
Agost de 2010

Tornàvem de vacances i la família estava cansada. Portàvem més de tres mil quilòmetres a sobre i les “tetilles” de Galícia ja començaven a patir els efectes de la calor, també el tros d’empanada que vam comprar a Corunya s’estava posant de color estrany .
L’Etna, la meva filla de vuit anys, sempre tan “princesa”, sempre vestint a qualsevol nino que li queia a les mans, sempre tan fantasiosa tota ella. Seguia avorrida, cansada i acalorada per culpa d’aquesta escalfor que dona quan veus un paisatge sec, blanquinós i .... i sec. Que si, que l’aire condicionat del cotxe va bé, però assentada al darrera amb la única visió de la finestra i el paisatge tan inerme, tan sec, sense cap gota d’aigua a la vista i això que acabàvem de veure molta d’aigua. A Galícia havíem vist les onades passar-nos arran nostra, vull dir a la nostra alçada. O fins i tot esquitxar-nos com una dutxa. Sí, ja ho sé, perillosa escena de noticia típica per donar al Telediario de la Cadena de Televisió “Tele-Tres”: “Un home ha mort avui juntament amb els seus dos fills a la platja del Cañardo a Galicia, quan al passejar prop del mar, una onada se’ls ha portat, segons testimonis en el lloc on s’han produït els fets...”.
Bé, res d’aigua a las Bardenas Reales, paisatge ben curiós de muntanyes de terra que semblen les muntanyes que apilaven de sorra a la platja, paisatge... marcià. Glups!!!
- Que curiós! -deia l’Etna- Jo vull anar un dia a Mart.
- Ja, ja, si que ho sembla –responia en Roc- però Mart és molt lluny, Etna. No podràs anar mai –li deia amb sorna.
- Com que no?
- Et cal estudiar molt i la taula del “7” et costa un munt. No podràs mai volar, no podràs mai ser una científica que experimenti amb plantes o amb animals allà a l’espai i la ....
- Ah! No? –el va interrompre -Seré entrenadora de dofins i els portaré a investigar a l’espai, ja veuràs com ho faré.
- Ja, ja, -tots vam riure molt al sentir aquestes paraules. La seva mare, en Roc i jo gairebé a la vegada.
La vaig mirar pel mirall del retrovisor i la seva cara sèria mirava fora i anava asentint. Els seus llavis anaven dient “ja veureu, ja veureu com ho faré i vosaltres us quedareu aquí baix a la Terra i jo seré allà dalt amb els meus dofins”, això és el que semblava que deia.
Decidírem acampar als voltants de la població d’Olite a Navarra. El càmping es troba prop de la carretera nacional que porta a Tudela i havíem decidit anar el dia següent al Sendaviva. Un parc d’aventura, un parc temàtic amb atraccions de tot tipus. Sembla un petit parc Port Aventura, però té animals salvatges i domèstics, tancats i separats, clar. Nosaltres li deíem Burrolandia, el perquè era senzill, la imatge era d’un ruc somrient. Vem tenir la nostra experiència extra per amargar un viatge. Quan estàvem tot passejant entre tigres i panteres, a ple sol, quaranta graus a l’esquena, pel passadís de separació entre els dos tancats, se’ns acosten unes vespes. Si, si, unes vespes i no amb moto, no, jo llest que sóc, els dic als nens:
- No tingueu por que són abelles, que tranquils, que no us atacaran mai....! –no havia acabat la frase, quan de cop.
- Ai quin mal!!, uiiiii quina punxada, uiiiiiiii!!! –tots dos alhora.
Els havien mossegat, a tots dos nens, en Roc al canell i a l’Etna a la cara prop de l‘ull. Eren dues vespes rabioses de carn. La calor, els animals salvatges o sinó la sang nova, carn joveneta o vés a saber que seria el que buscaven, van mossegar a rabiar.
Buscàrem el metge del Centre i sembla que tenia feina, doncs hi havia diferents persones que els calia una petita cura de picades o mossegades. Tot acabà bé, un ensurt i prou.
Bé la qüestió és que acampàrem, buffff, quin terra. Aquell terra no és per clavar claus de tendes. Val la pena posar quatre pedres ben posades sobre la tela impermeable, abans que clavar els claus. La nit, allà és increïble, si fa bona nit. Es veuen les estrelles clarament, les nebuloses i les constel•lacions també. Quan ens vam posar tots per anar a descansar, caminà unes pases cap a la foscor de la nit i em posà a mirar les estrelles. No m’havia fixat que una mica pel darrera m’estava seguint algú. Es clar, era l’Etna que em mirava estranyada doncs jo estava en un posat com bocabadat mirant cap amunt. L’Etna s’acostà pel costat i em preguntà:
- Què fas papa? On mires? –estranyada pel fet d’estar en aquella posició.
- Miro les estrelles.
- Si, ja he vist que n’hi ha moltíssimes.
- Has vist que hi han tantes i més que quan les mirem des de casa nostra.
- Ja ho sé, la mestra ens ho va dir quan anàrem a la sortida de Colònies d’un dia que veièrem constel•lacions i satèl•lits voltant....
- Mira, per allà passa ara un –li digué.
- Ohh! És veritat, allà va un i... papa, va algú allà dins?
- No, filla, en un principi per provar-los si que posaren un gos i una altra vegada un mono –no volia especificar profundament quin tipus d’animal havia estat, però això va ser el pitjor.
- Però papa, quan tornaren a la Terra? –em digué tota amoïnada-. Estàren molts dies? Tenien menjar?
- No, filla, van mo....., res la cosa és que anaren a l’espai i no tornaren... i per allí estaran encara volant.
- O sigui, que ..., no pot ser, fa molts anys d’això, no? –l’Etna era prou llesta per esbrinar que estaven ben morts, els pobrets animals.
- Si fa molt, van fer-ho per així els humans investigar sobre el que els passava als seus cossos, si faltaria aire, si tenien problemes amb la gravetat i moltes coses que els humans no sabien llavors.
- Doncs jo, quan sigui gran, vull pujar allà dalt i els trobaré! Ja veuràs papa, com els trobo!
Igualment, com quan la vaig mirar pel retrovisor del cotxe aquella mateixa tarda, la seva cara tornava a estar seria i sense repetir les paraules com ho havia fet llavors, es quedà mirant les estrelles i seguidament em mirà a mi. La seva cara demostrava que deia ben bé la veritat i tot d’una semblava com una premonició. No arribava a imaginar que una conversa amb una personeta de vuit anys em fés que pensar en aquell temps i que la vida giraria vers tota aquella conversa.
Tornàrem tots dos a la tenda a dormir, el Roc ja roncava, la mare xiuxiuejava quelcom “vinga a dormir que demà ens aixecarem d’hora” i a l’Etna la vaig posar dins del seu sac, ens diguérem “bona-nit” i quan començàvem a “comptar cabretes”, de cop una veueta em digué: “On és el dofí? On està el meu dofinet?”
“Què? Qui diu què?”, estava somniant o no? –pensà jo a l’instant-. De cop, recordava que cada nit ella dormia amb un nino. “Es clar!!” M’incorporà i em vaig posar a buscar-lo pels caps, pels peus, per on paraven les bosses i quan finalment ja estava a punt de dir-li, “mira, no el trobo”, sota les seves cames, fora del sac de dormir, allà hi era el “Sami”, un nino de roba i plàstic de colors groc i gris; amb altres paraules el dofí salvador de Port Aventura, (o no totalment salvador), doncs dins l’experiència del Sea Odissey ens porta a rescatar un altre submarí i per molt poc se’ns menja un llangardaix gegant. Algun dia algú m’haurà d’explicar si trobàren a les persones de l’altre submarí, doncs segons les imatges se’ls menja el cuc grandiós que ens ataca.

Setembre de 2010
Rupit, Tavertet, Vilanova de Sau, poblets macos de veritat, que més s’han de dir d’ells. Qui anava dir que sopant al Restaurant Ferrer de Tall a Vilanova de Sau, es trobaven cinc enginyers tècnics, quatre submarinistes i un parell de caps de Secció del “Cub”. Si, si, ho llegiu bé, el Cub i no el Club. Tots onze sopaven sovint en aquest Restaurant, però aquell dia celebraven quelcom més que un sopar. L’amo del Restaurant, ja els havia deixat la sala preparada per celebracions habituals on podien parlar i riure plegats, encara que tampoc feien gran xerinola, però sempre algun crit apareixia. Aquell dia celebraven el tancament total del “Cub” i per això decidiren que havien de posar un nom. Entre bromes i decisions sèries havien de definir un nom petit i que en poques lletres definís el lloc, d’aquesta manera ho havia definit el darrer memoràndum enviat pel Departament de Indústria, signat pel mateix Conseller, en Paco Garriga. El nom que decidiren fou: “TerCuB”.
El pantà de Sau té la seva presa i en el centre, la punta del que fou l’església fa molts anys. Ara aquesta punta és el centre d’una macro-antena on l’aigua fa de pantalla parabòlica. La sequera del 2008 va donar ensurts considerables als tècnics i als responsables de la missió, doncs podia sortir a la llum tot el material o bé algú podia veure alguna cosa del Projecte, encara que després se li treié profit a la situació. Tenint tan baix el nivell de l’aigua, aprofitaren la restauració de l’església i van poder instal•lar més instruments de supervisió del sistema i sensors diversos a la mateixa cúpula. Un altre moment de patiment va ser curiosament, quan en el programa de Televisió “Catalunya a la vista” l’Antoni Barsas, gran locutor de radio en aquells moments a Catalunya-RACdio, va fer esment des de Tavertet que maco que era el paisatge vist des de la balconada del poble cap al pantà i a sota teníem la gran pantalla parabòlica, a la vista de tots els telespectadors. Aquella frase mítica de: “Mireu i contempleu, no cal dir res més”, va significar l’exili al pobre Antoni a Washington com a corresponsal per la Televisió TVCAT, però també va tenir la seva recompensa, doncs a canvi, fou el contacte constant amb la NASA. Es veritat, quan indica “mireu i contempleu...”, a les imatges de la televisió, allà al fons es veia un grupet de persones fent el que semblava una explicació d’una classe de piragüisme, però no era exactament això el que feien. La piragua no era tal, sinó que eren instruments i material per la instal•lació de l’antena i el grupet de persones, eren tècnics preparant aquest tipus d’instal•lació.
No gaire lluny d’allí, està el Pantà de Susqueda. Aquí és on para el “TerCub”. Sí, així s’anomena la piscina d’entrenament on es fan les proves subaquàtiques pels astronautes. Les proves es realitzen dins d’un cub hermètic de “vidre” de 20 centímetres de gruix i 25 metres de paret i d’alçada. Només té un lloc per on poder entrar i és a través d’una porta ben ample on entren els astronautes i submarinistes.
Aquest “cub” fou construït el dia que buidaren els pantans de Susqueda i de Sau per netejar la llera del pantà. L’excusa oficial era que amb la neteja s’aprofitaria la instal•lació d’uns instruments sofisticats per estudiar la flora i els animals subaquàtics del fons del pantà. Tot mentida, evidentment, però no es podia fer d’altra manera. Les parets de vidre gruixut s‘anaven col•locant per plaques i amb grúes grandioses. Quan posaren les plaques de la base i les primeres de les parets, deixaren anar l’aigua, o sigui fins llavors la deixaven anar pel costat sud del pantà al voltant de la carretera, parant a la presa i des d’allà marxava lliurement avall, seguint el riu Ter, per un conducte. Els treballs eren feixucs, molt i molt, doncs en ocasions per no veure exactament el què s’amagava, es treballava de nit i ràpid, amb “l’aigua al coll” o gairebé, doncs el “cub” anava omplint-se d’aigua i tal com anaven pujant les parets, allò anava pujant de nivell i així tot el pantà de Susqueda. L’obra es recobria tota amb una tel•la que gràcies al andamiatge l’assegurava per efectes de que ningú pogués observar el que es feia durant el dia i així cada nit eren destapats, per després al sortir el sol tapar-se totalment.

Setembre de 2011
En Roc ha arribat a 4rt. de Secundària, les notes que treu no són espectaculars, suspendre no entra en els plans i ho supera tot en escreix, en canvi, amb prou saviesa, ell nota que qualsevol carrera a la universitat no podrà suportar-la. Té quinze anys i a la seva manera ja veu que la seva oportunitat pot ser el teatre, interpretar és el que l’agrada més, i clar, com jove que és, vol menjar-se el món, vol fer anuncis i aparèixer en pel•lícules en un tres i no res. Li comentem que això costarà temps i diners, però ell insisteix que vol inscriure’s a les agències de models, a les agències de Castings, etc. Finalment, accedim els pares, la mare més que jo i ens presentem a les primeres agències: fotos, documentació, estudis i moltes altres coses, però totes ens diuen el mateix, “caldria que faci Interpretació, caldria que estudi la branca Artística, “no podem agafar nens de quinze anys doncs encara estan massa “tous”, surten de nens, però encara no són adolescents complets”, bla, bla, bla...”.
Al final, en una de les agències gairebé m’agafen a mi primer que al propi Roc. L’anècdota és la següent:
Es troba ell omplint el formulari de rigor i es sent la conversa d’un “caçatalents”:
- No, en aquesta pel•lícula els cal persones amb un tall de cabell anys 40. Veus, l’altre vegada vas venir massa rapat i ja et vaig dir que no, així tan rapat no es portava abans.
- Ya bueno, yo ez que necesito “pasta” y por ezo “toy” aquí y claro a ver si hay “argo”.
- No, veus, una mica semblant a aquest –es dirigeix a mi que estic una mica enretirat al costat de la porta d’entrada a l’agència- així si que els volen.
Finalment, es gira i els acomiada. Passa pel costat d’en Roc i se’m dirigeix a mi, dient-me si venia a inscriure’m, clar li dic que no, que vinc a apuntar al meu fill, que jo no, que no sóc actor, que jo no.....,
- Doncs mira, dónes amb el que estan buscant..., busquen un personatge amb un tall de cabell com el teu, ... un funcionari, demà a Mataró és el rodatge, mira, després parlem.
- Home ..., no sé que dir, jo.... –contesto jo molt fluix, molt fluix.
Se’n va als seus assumptes davant l’ordinador, al seu despatx i jo nerviós i en Roc, vinga apunta’t, vinga digues que si, que no em diguis que no, vaja que no em podia negar.
Finalment, acabem els tràmits del nen i li dic que sí, que m’informi millor i tal. Bé, m’agafa les meves dades, em fa fotos i que esperi la trucada. I aquí acaba la meva història del meu primer i únic càsting de la meva vida. Trucaren més tard i em comunicaren que l’endemà no tenia rodatge, que estava fora, que no seria actor aquesta vegada. En George Booney també el deurien rebutjar en els seus primers papers i mira on és ara.
(continuarà)