CAOS URBÀ

Un dia juganer el pot tenir qualsevol. En el firmament algú havia fet l’ullet i els astres s’havien conjurat per capgirar l’ordre establert en aquell tram de l’Eixample ja de per sí concorregut. L’atzar aprofità la conjunció i també hi ficà la cullerada. Tot succeí en un obrir i tancar d’ulls, just en el moment en què en el rellotge d’un campanar sonava la una del migdia i els coloms aixecaven el vol astorats. Talment, com si esperessin el tret de sortida, tot el que tenia vida es posà en moviment, si més no, l’observador omnipresent ho veié així.
La dona que en sortir del supermercat n’arrossega el carro de la compra. El cambrer que dansa entre les taules de la terrassa fent equilibris amb la safata alçada que sosté amb una sola mà. El nen que patina darrera la seva mare, també patinadora, tot llepant un cucurutxo. La vella que corre darrere d’una peça de vint cèntims que havia lliscat del seu moneder: El jove que va amb bici tot pedalant enmig dels vianants, esquivant-los i sent esquivat, alhora. L’atractiva dona que passeja el gos. La parella que es fa carantoines amb els ulls clucs. El pispa que sacseja una noia i se li enduu la bossa. L’executiu apressat que crida un taxi i se n’hi en va a corre-cuita, amb el maletí en una mà i el mòbil a l’altra. La venedora de fruita i verdura que col·loca la caixa de tomàquets madurs, ben vermells, al prestatge de l’aparador situat a la mateixa vorera.
De sobte, la desfilada s’atura perquè el nen que patinava ha agafat embranzida i ha anat a raure damunt de la venedora, amb la qual cosa, ella, el nen i els tomàquets, han anat per terra i, amb ells, el cambrer equilibrista que no ha pogut evitar l’embat. L’executiu que no ha aconseguit el taxi, però, sí un cucurutxo de maduixa que li ha explotat damunt la corbata; el maletí ha sortit disparat i ha saltat al carro de la compra juntament amb el gosset que s’ha posat a fer lladrucs, gairebé com el de la seva mestressa i la dona del carro, que s’han mirat mentre fan un duet, ben desafinat, però.
Un home que, en aquell precís moment, surt del seu portal amb cadira de rodes per anar a esperar l’ambulància, que ja comença a advertir de la seva presència, ensopega amb el noi de la bici i se’l troba a la falda fet un embolic amb les quatre rodes.
El sanitari de l’ambulància, en observar l’aldarull, la deixa mal aparcada, per un moment tan sols, per anar a auxiliar el client. La sirena escampa la seva xiulada, però, una xiuladissa més potent, encara, l’emmudeix en rebre la trompada d’un cotxe de bombers que l’ha envestida; en veure-la obstruir el pas, dissortadament, fou massa tard i la frenada inevitable.
Les portes posteriors de l’ambulància s’han obert degut a l’impacte i de dintre n’ha sortit una segona cadira de rodes que, miraculosament, un vianant i la velleta que havia perdut la moneda de vint cèntims i, que l’ha retrobada, sortint-ne il·lesa, l’han pogut aturar, ves tu.
El pispa ha acabat amb manilles, gràcies a la intervenció del mossos que han acudit a aquell lloc alertats per l’avalot.
Pel que fa a la parelleta, ha continuat fent-se carantoines amb els ulls mig clucs, immersos en el seu món particular i meravellós, sobretot.
I aquí s’acabà el daltabaix que provocà una conjunció d’astres juganers en un dia determinat. Perdoneu, però, això, també pot passar, qualsevol dia i en qualsevol lloc.
No m’invento res; o, si més no, no pas gaire.