Canvis

Recordar el passat i intentar oblidar-lo: quin joc de paraules més difícil de pronunciar.

Com ho havia de fer? Com podia oblidar els anys passats junts? Esborrant cada segon, cada minut, cada hora, cada vespre, cada conversa, cada dia, un per un? Com podia oblidar l'olor de les flors i de la terra mullada? El color de la fruita, el gust de la xocolata, la música del silenci... Com?

Senzill, ell deia, comença per esborrar el meu número de telèfon de la teva agenda, elimina els meus missatges, no em tornis a passar a buscar i no vagis als llocs on acostumàvem a anar. Poc a poc m'oblidaràs com jo ho faré amb tu. Ja no m'importes.

L'hi havien canviat.... aquell no era l'amic de sempre. Amics, mai havien estat més que això, encara que ho haguessin desitjat els dos més d'un cop.
I per què havien acabat així?

Recordava aquell dia d'estiu en el que ella estava avorrida al sofà, fent zàping.
Ell va trucar a la porta i va demanar si podia pujar a parlar amb ella. Deia que estava canviant, que necessitava separar-se de la noia i refer el camí, havia trobat amics a la nova feina que havien fet que s'adonés de l'error que cometia perdent el temps amb una persona com ella. Deia que ara veia el món més clar, que ella li emboirava els ulls i no li deixava veure res. Segons ell hi havia una força molt gran que controlava el món. No era Déu, ni Al·là, ni Buda, ni ningú en el que la gent corrent cregués. Era una força encara més superior que regnava en el cor d'uns quants escollits i els demanava que deixessin a tothom que els recordés al passat a partir del dia que es van sentir cridats (família, amics i, fins i tot, dona i fills si en tenien).
I així ho havia fet. Havia de fer una sèrie de bones accions per poder arribar al final del camí i ser l'escollit dels escollits. Es basaven en això, en ser persones perfectes, encara que per a ser-ho haguessin de ferir a tota la gent que els estimava. Per això l'havia de ferir a ella.

Li havia estranyat tant la seva decisió. Ell mai no havia cregut en res més que en la gent que l'envoltava, en els que l'estimaven i en les seves possibilitats. Deia que totes les religions, totes les sectes, tot, era mentida, però que ho respectava ja que ella era cristiana, els seus pares també i, fins i tot, tenia una germana budista.

I doncs, per què aquest canvi?
_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Van passar quatre anys, cada dia ella pensava una mica en ell, no se'l podia treure del cap. Imaginava el que podia estar fent. Què se n'hauria fet de la seva vida?
Ella tenia parella i volien casar-se, anar a viure junts. Potser no n'estava del tot convençuda, ja que no se l'estimava amb tanta passió com se l'havia estimat a ell, però tenia ganes de tenir una vida estable i, com tothom deia, ser feliç.

Un dia, però, va rebre una trucada. Era ell (no havia esborrat mai de la seva memòria el seu telèfon, tal com hauria hagut de fe). Li demanava ajuda. Moriria si no sortia del forat on s'havia ficat. Estava endeutat, no tenia casa, els "amics" en qui havia confiat durant els darrers quatre anys no el volien ajudar i li feia vergonya trucar a la seva família.

Però ella que hi podia fer? Ara que començava a refer la seva vida volia que l'arrisqués per una persona que li havia fet tant de mal?
No, no ho faria, encara que anés en contra de la seva ètica, de les seves creences, no pensava fer-ho. Ell, que deia que els nous amics li havien desemboirat els ulls, per què no s'havia adonat que eren els mateixos que l'empenyerien cap a l'abisme?

S'hauria d'espavilar ell sol i desenredar els fils que havia teixit.