Canviant terra per mar

L’Andreu passava uns dies de vacances amb els seus pares en un creuer pel Mediterrani, a bord d’un enorme vaixell amb un munt de pisos i sales. Però ell s’hi avorria. Durant llargues estones s’asseia arrepenjat en el que semblava una xemeneia, que no era altra cosa que un gran tub de ventilació de les cabines, i des d’aquell racó s’entretenia observant als qui passejaven per la coberta de sota.

Allí estava una tarda com els dies anteriors, mig endormiscat. De sobte, va aterrar al seu costat una gavina blanca que amb un salt va entrar dins la xemeneia tot dient: “És molt tard, és molt tard" i va desaparèixer. L'Andreu s’hi va abocar a mirar mentre li preguntava: "Escolti, no hauria de ser un coniiiiiill?" Gavina i nen van caure pel tub fins a arribar a un camp d’anemones i coralls.

De seguida l’Andreu va buscar la botelleta per beure, tenia ganes de provar l’elasticitat del seu cos. Decebut perquè no n’hi havia cap va pensar que li estaven estafant un parell de capítols quan, unes passes més enllà, darrere d’una espècie de cortina negra, va sentir una acalorada discussió. En apropar-se va veure que la negror era tinta. Un calamar, un pop i una sípia estaven discutint sobre quin d’ells obtenia el color més fosc i no paraven d’expulsar-ne mostres per corroborar les seves afirmacions.

Allunyant-se d’aquella colla per no acabar ben tacat, va voler buscar la gavina, potser li podria fer algunes preguntes. No va tenir èxit, ni rastre de l’ocell. El que va trobar fou una petxina gegant i al damunt una gamba pintant-se les antenes. Anava a protestar per tants canvis però en intentar parlar de la seva boca sortien bombolles, i només podia fer que obrir-la i tancar-la, obrir-la i tancar-la.

El xiscle d’una gavina el va despertar. Feia fresca i es va adonar que al seu voltant ja no hi havia ningú, estava sol a coberta.