Canvi de vies

Una de les feines més feixugues que va haver d'escometre Perseu fou la de matar la més temible de les Gòrgones, la Medusa. Aquest monstre mitològic tenia serps en lloc de cabells i petrificava tot el que mirava. L'heroi es va enfrontar amb ella donant-li de tastar de la seva pròpia medecina. Va polir amb gran netedat el seu escut i el va encarar cap a la Gòrgona. El monstre va veure reflectida la seva mirada i es va transformar en una estàtua de pedra.

L'origen del mite de la Medusa, segons diuen els entesos, s'explica per l'existència d'una espècie de serp que s'aparella en comunitat entrellaçant-se unes amb les altres en una mena d'orgia llefiscosa. El conjunt forma com una mena de teranyina, o si voleu, com les vies prop d'una gran estació, desenes i desenes de carrils entrecreuats en el qual difícilment podem seguir el camí que faria un tren que entrés en aquell moment.

La vida s'assembla una mica a aquesta mena de caos de ferralla, només que nosaltres des del nostre tren tenim el comandament que ens permet triar en un canvi de vies o altre. A vegades els carrils segueixen camins paral·lels fins que se separen definitivament i cada un tira pel seu cantó. A vegades, però els camins divergeixen ja d'entrada. Són les cruïlles importants: Aquelles que ens han allunyat definitivament de l'abisme o aquelles, per contra, en que, citant Grouxo Marx, hem sortit del no res per assolir els més alts cims de la misèria. Aquest tren en el que anem no té marxa enrera i un cop resolt el dilema i posats ja en la via escollida no podem saber què és el que queda enrere, que podria haver passat si aquella relació que s'insinuava s'hagués consolidat, si haguéssim acceptat aquella oferta de treball que ens varen proposar o a on estaríem ara si haguéssim pujat en aquell cotxe que es va estimbar. Quan tenim la nostra vida encarrilada, quan hem agafat uns costums i una rutina; quan tenim una posició consolidada, el nostre cercle d'amics, una feina segura, quan creiem que tot està en calma, en un racó de la nostra ment sorgeix el dubte que enverina, la vacil·lació que t'incomoda, aquell corcó que et rosega per dins. I llavors es posa en marxa l'especulació, l'elucubració, la fantasia i la pròpia imaginació per bastir un món alternatiu, una vida diferent que no existeix i que està feta de la mateixa substància que els somnis. Quan això passa, reflexionem, fem una pausa en la vertiginosa cursa que moltes vegades no sabem a on porta però ens fa sentir segurs, com si l'atzar, contundent, poderós, no pogués tombar en un moment amb una puntada de peu el castell de sorra de la nostra comoditat.