Cercador
Cantant la Nància, la Nància i la Núncia.
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
-La Nància, la Nància i la Núncia. La Núncia, la Núncia i la Nància.
Anava cantant això a la manera que li va venir mentre avançava pels carrers xops de dutxa celestial bestial del dia abans, que el sol no havia fitxat. I seguia fent el mateix aquell matí. Els paraigües aguantarien, que si a la pluja se li passava pel cap anar del bracet amb un vent tustaire no durarien -cosa de la mala fabricació- i la majoria esdevindrien capgirats amb el cervell buit a l'aire.
-La Nància, la Nància i la Núncia. La Núncia, la Núncia i la Nància.
I pensava en 'consonància' i no, no era aquell mot. Ni 'ignorància'. Sabia que era d' instància'. L'altre no era de 'renúncia' sinó de 'denúncia'. I somreia amb els sustantius que no volia i els que sí. Evitava trepitjar fulles caigudes que l'aiguat havia maltractat. Estaven reposant en basses lluents com mirades netes i segurament n'eren les ninetes. Quan se les deixés tornarien a les vicissituds en una nova existència.
No parava de cantar. La dona tenia seixanta anys i qui s'hi fixés com cal hi veuria una nena feliç aquell dia de mitjans octubre.
-La instància la va fer la Nància, farta de no trobar aparcament al barri. Veïns inconscients no deixaven prou espai. Allà on hi havia quatre vehicles n'hi cabien set. I ella anar fent voltes buscant lloc. Temps i diners, el combustible no el regalen. Trucaria a la Núncia, amiga tirant a íntima, qui treballava a l'ajuntament. Li diria que fes una instància i que si podia gosés adreçar-la directament i via misssatge facebooker a l'alcalde, home modern i atent que felicitava per l'aniversari àdhuc els vilatans morts.
S'anava contant aquella història, la Mercè. Va deixar anar el carret de compra, que venia baixada. I es va posar a caminar de pressa, quasi corrent, fent cursa competitiva amb el vehicle que li agraïa anar sol, com un nen petit a qui alliberes de donar-li la mà.
De cop va recordar que s'havia de centrar, de parar atenció a un estat més seriós. Li va canviar l'expressió del rostre. Va repassar mentalment la llista de tot el que havia d'adquirir.
I és que la malaltia de ser racional de tant en tant s'imposava.
Anava cantant això a la manera que li va venir mentre avançava pels carrers xops de dutxa celestial bestial del dia abans, que el sol no havia fitxat. I seguia fent el mateix aquell matí. Els paraigües aguantarien, que si a la pluja se li passava pel cap anar del bracet amb un vent tustaire no durarien -cosa de la mala fabricació- i la majoria esdevindrien capgirats amb el cervell buit a l'aire.
-La Nància, la Nància i la Núncia. La Núncia, la Núncia i la Nància.
I pensava en 'consonància' i no, no era aquell mot. Ni 'ignorància'. Sabia que era d' instància'. L'altre no era de 'renúncia' sinó de 'denúncia'. I somreia amb els sustantius que no volia i els que sí. Evitava trepitjar fulles caigudes que l'aiguat havia maltractat. Estaven reposant en basses lluents com mirades netes i segurament n'eren les ninetes. Quan se les deixés tornarien a les vicissituds en una nova existència.
No parava de cantar. La dona tenia seixanta anys i qui s'hi fixés com cal hi veuria una nena feliç aquell dia de mitjans octubre.
-La instància la va fer la Nància, farta de no trobar aparcament al barri. Veïns inconscients no deixaven prou espai. Allà on hi havia quatre vehicles n'hi cabien set. I ella anar fent voltes buscant lloc. Temps i diners, el combustible no el regalen. Trucaria a la Núncia, amiga tirant a íntima, qui treballava a l'ajuntament. Li diria que fes una instància i que si podia gosés adreçar-la directament i via misssatge facebooker a l'alcalde, home modern i atent que felicitava per l'aniversari àdhuc els vilatans morts.
S'anava contant aquella història, la Mercè. Va deixar anar el carret de compra, que venia baixada. I es va posar a caminar de pressa, quasi corrent, fent cursa competitiva amb el vehicle que li agraïa anar sol, com un nen petit a qui alliberes de donar-li la mà.
De cop va recordar que s'havia de centrar, de parar atenció a un estat més seriós. Li va canviar l'expressió del rostre. Va repassar mentalment la llista de tot el que havia d'adquirir.
I és que la malaltia de ser racional de tant en tant s'imposava.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436384 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com