CANTA!!

Un relat de: NUNU
Als 14 anys feia curses de cotxes de coixinets. Des dels 15 feia de “comissari” als ral·lis i curses de muntanya. Als 17 vaig fer mitja temporada de karting. Als 18 ja portava dos anys conduint per Barcelona, i em vaig treure el carnet. Ja podia anar a veure “trams” de ral·li (ara en diuen “especials), amb el cotxe del pare o amb el del meu germà. Als 19 anys vaig tenir la sort de fer-me amic d’uns aficionats a l’automobilisme que feia poc havien fundat una associació que poc després seria una de les millors (o la millor) escuderia catalana (que és el mateix que dir la millor de l’Estat).

Se’m va presentar la ocasió de fer de copilot en un ral·li, i no vaig dubtar a acceptar. I després un altre, i un tercer. Eren curses semilegals, o directament il·legals, organitzades per un pilot famós. Corríem amb cotxes “de sèrie”, és a dir, tal com els portem pel carrer. De fet, la gran majoria eren cotxes llogats, manllevats dels pares, de la tieta o dels germans grans. Tres ral•lis amb dos pilots diferents.

Un bon dia, el copilot habitual d’un amic estava indisposat, o tenia problemes de feina, no recordo. La qüestió és que em va oferir de fer-li de copilot al Ral·li Osona. El cotxe era un Seat 124-2000, de grup 2. En aquella època (parlo de fa mes de 30 anys) era un cotxe competitiu, amb 170 CV, quatre carburadors, relació de canvi “tancada”, i molts altres aspectes com ara la suspensió dura, les llantes lleugeres, la mida dels pneumàtics i la seva qualitat, que el feien no solament “competitiu”, sinó “punter” i molt llaminer.
No vaig dubtar en acceptar. Jo en un FL de grup 2!! Quina passada! A més, amb la meva trajectòria dins el mon del motor, als 19 anys, creia estar a l’altura del que fos, doncs ja ho havia vist tot.

Els ral·lis del Zanini Ràcing que havia fet eren secrets, a dues passades, de manera que en la primera passada preníem les notes per a la segona. El que ara anava a fer era del tot diferent.

Varem quedar el cap de setmana anterior, divendres a la tarda, per anar a entrenar. Entrenar consisteix en fer una passada pel recorregut de l’especial, de longitud variable, entre 6 i 20 Qm, prenent “notes”: referències de les corbes, els seus radis, la manera de traçar, on frenar, etc.... Un cop fetes les “notes”, es tractava de repassar-les per a comprovar la seva exactitud, variar el seu contingut i, finalment, comprovar les corbes més ràpides, que son les que permeten guanyar més tremps.

La primera decepció la vaig tenir quan vaig veure que no portava el 124-2000, sinó que va venir en Vespa. Amb el meu cotxe, varem anar fins l’Aeroport del Prat, on varem enfilar-nos en un magnífic Opel Corsa de 950 cc i de 50 CV, prèvia signatura del contracte de lloguer. Jo pensava que pujaria a l’FL (que és com en diem dels 124 far quadrat) i em veia dins un Corsa.
La segona decepció la vaig tenir a l’hora de començar a prendre notes del primer tram. Romagats – Collsaplana. Llibreta nova, segon full, poso el nom del tram, localització, punt quilomètric de començament i final.

- Au, som-hi, Vicenç.
I em comença a dictar:
- cincuenta, en raíl frenar - derecha larga seis abre final siete...
- Alto! Què és això, Vicenç? No creuràs que cantaré les notes tota la nit en espanyol?
Petita discussió, i el vaig convèncer de que calia fer-ho tot en català, i que si no començava ja, molt aviat se sentiria fora de lloc. Va transigir quan va veure que si li cantava en català se sentia més segur que quan li cantaven (als altres copilots) en espanyol.

Varem passar tot el cap de setmana entrenant, sobre tot de nits, doncs la prova era nocturna. En Vicenç estava satisfet de la meva feina, i això m’agradava, doncs per a mi era tot un ídol, un exemple a seguir. Conduïa molt bé, sense prendre riscos excessius, sense maltractar la mecànica i amb molta seguretat.
Arribat el dia de la prova, pensava que tastaria el 124-2000, com a mínim de camí fins a Vic. Però no, el cotxe el varen dur els mecànics, dalt d’un remolc. No m’hi vaig enfilar fins moments abans de la sortida, a la Plaça Major de Vic. Des d’allà fins el primer tram, Romagats – Collsaplana, hi havia una 6 o 10 minuts, poca cosa, i varem anar poc a poc, ja que es tracta d’un recorregut pràcticament urbà. Estava realment impacient per assaborir la vivència que estava a punt de començar.

Situats la línia de sortida, em preparo la llibreta de les notes, ens posem el casc, tivo l'arnés fins que em sento ben subjecte al seient. Quinze segons. Crono a punt.
Deu ... cinc, quatre, tres, a cada segon en Vicenç donava un cop de gas, pujant el motor fins a les 5500 voltes, per tal de que el “zero” coincidís amb un cop de gas.
L’adrenalina m’anava pujant, mai havia sentit roncar aquell meravellós motor a règim alt.

Avanço les notes: “cinquanta i frenar al rail per dreta sis obrir final set i 70”
Primera engranada, dos, aguantava el fre de ma, un, fora!.
El dos litres bramava, treballant sempre entre 6800 i 7500 voltes, gràcies a la relació tancada del canvi. El soroll em va posar la pell de gallina. Els 170 cavalls eren de debò. Em vaig quedar arrapat al respatller. Primera, segona, tercera i quarta, engranades en apenes cinc segons, dos segons més amb el gas a fons i una frenada brusca, més que brusca, poderosa, un lleuger balanceig, una marxa menys i enfilem la corba a dretes en tercera, 7000 voltes, el cotxe de costat descrivint una corba dins la corba, anant cap a l’exterior, quarta, ja sortim i en Vicenç es prepara per a la següent, una esquerra, també doble com la d’abans, en tercera per sortir en quarta.

Vaig gaudir de la conducció del meu amic, de com engranava les marxes amb suavitat violenta, dels moviments bruscos i harmoniosos del cotxe, dels sorolls que feia el cotxe, tots coneguts: el roncar del motor, el blocatge del diferencial, l’arrossegament dels pneumàtics, el xiulet de les dents rectes del canvi.

En acabar el tram, en Vicenç suava.
- Sort que em conec el tram, cabró!
- Què passa?
-Que, a part de la primera dretes, no has cantat cap més corba! A veure si el proper tram cantes una mica, no?

Varem acabar el ral·li en la vuitena posició de la general (scratch, se’n diu). Encara ara, trenta anys més tard, recordem l’anècdota. La primera vegada que el meu fill em va fer de copilot, en Vicenç li deia: “Bernat, no li cantis el tros de baixada. Que se n’adoni del que és anar “a vista”!

Comentaris

  • Adrenalina pura[Ofensiu]
    Englantina | 04-06-2011

    No vaig poder participar en aquest repte per falta de temps, i ni tan sols m'havia llegit encara cap dels relats que hi van participar, així que he començat per aquest, pel guanyador.
    El primer que he fet és recordar el 124 del meu pare. El va portar a casa un dia d'estiu, fa més de trenta anys, i recordo la meva decepció perquè els fars eren rodons, i jo els volia quadrats, com els del 1430. A més, era de color marró, i aquell color no em feia el pes.
    Doncs hi vam anar un munt d'anys, amb aquell cotxe. I un cop que me'l va deixar el pare, per anar a jugar un partir de futbol, me'l van robar....
    Bé, estic divagant. El teu relat és fantàstic, Magrao. He sentit l'adrenalina que devies sentir tu (bé, una petita part), i reconec que la feina de copilot jo no la faria mai. La de pilot, no et dic que no.
    Es nota que has descrit el teu món. Es nota que en saps, que ho domines, i que t'estimes la velocitat, la precisió, la descàrrega d'adrenalina que provoca...
    I el detall final, genial. T'imagino garratibat al seient, gaudint de aquell primer tram i al·lucinat per l'arrencada.
    Enhorabona per la narració. M'hi he quedat enganxada des de la primera paraula. Igual que tu al seient.

  • Ara ja cantes?[Ofensiu]
    nuriagau | 01-06-2011

    No sé si l’he acabat d’entendre del tot, per no tenir, no tinc ni carnet de conduir, però... el que sí tinc clar és que transmets les sensacions que vas viure fa uns quants anys (3 o 30?), que les tens molt presents i que has volgut compartir-les amb nosaltres.

    Espero coincidir en més reptes, Nunu.

    Ens seguim llegint

    Núria

  • I no t'animes a escriure una carta?[Ofensiu]
    deòmises | 01-06-2011

    Al pare o a la mare, amb un màxim de 250 paraules?? Et deixo l'enllaç al REPTE DE MINIRELATS nº 2: "Estimat pare/Estimada mare"


    d.

  • El pedaç del veredicte...[Ofensiu]
    deòmises | 01-06-2011

    ...que correspon al teu relat, Magrão!:

    Quan creia que ja no hi havia més aportacions en aquesta convocatòria i gairebé fregant el pal, una història de velocitat, d'amor a la benzina, als engranatges d'un motor, a l'estimació pels cotxes. I com es nota que en Magrão és un enamorat de les curses de velocitat/rallies...

    Malgrat que no es el meu fort, això de la velocitat, en aquest relat s'hi viu l'adrenalina i la passió pels cotxes (encara que faci 30 anys d'aquell model) i l'anècdota graciosa que s'hi destil·la: el protagonista bocabadat amb la conducció i la màquina del pilot amic. Per això no pot llegir res més de la llibreta, encara que estigui en català. Perquè el paralitza la màquina...


    Segueixo dient el mateix...


    d.


    PS:




    Canta (Antònia Font [A Rússia, 2001])


l´Autor

NUNU

4 Relats

27 Comentaris

4641 Lectures

Valoració de l'autor: 9.71

Últims relats de l'autor