Càndida innocència (o Brutícies)(Arc a la Ràdio - Cicle de la Vida - Desembre - Infància)

Un relat de: deòmises
Després de la darrera entremaliadura, l'infant trapella s'acosta al pare, que ja l'espera amb posat seriós. Olora l'hòstia. Es defensarà de l'acció bruta i grollera amb mirades de càndida innocència. A l'estança, però, no evita recordar les altres tardes, que transcorren enjogassats i entretinguts amb els contes de Perrault o dels germans Grimm. Tampoc no oblida les escenificacions amb què sol acompanyar la narració. Aquests records li omplen els ulls de llàgrimes, penedit, perquè no sap ser sempre assenyat, com el pare li ensenya, amb paciència i tendresa. Li fugen del cap les seves paraules calmes, les mans suaus que modulen la seva veu cantaire, que li preguen de ser bon vailet, benèvol amb els altres, i tantes regles que li fa mandra de seguir.

El pare, en adonar-se de la seva presència, li demana que se li acosti. El rictus seriós persisteix en el seu rostre, en els ulls amagats darrere de les ulleres. A part d'olorar més intensament l'hòstia, intueix el sermó particular. Perquè les paraulotes no li agraden, les detesta gairebé tant com que no agraeixi el menjar ofert o detectar-li restes de ronya sota les ungles o darrere de les orelles. El nen tremola quan el pare li indica la falda, amb mans quasi candials. Només resa perquè, aquest cop, no li faci tant de mal. Encara sofreix les seqüeles de l'últim càstig. Ara, assegut als seus genolls, olora l'hòstia. I el vi de missa de l'anterior eucaristia, quan els llavis s'entreobren. I la sotana també.

Comentaris

  • Vicent Terol | 03-01-2015 | Valoració: 9

    Excel·lent relat. Trobe que està molt ben escrit i amb una estructura genial quant al desenllaç que completa l'escena.

  • déu ni do[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 17-12-2014

    genial. ja t'ho han dit abans tots, jo sols volia afegir-me a la felicitació per un relat rodó i reblar allò que et diu l'edgar, també molt encertat.

    ets la hòstia!

    Felicitats !

  • molt real[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 16-12-2014 | Valoració: 10

    Per desgracia descrius uns fets, que es donen a la vida

  • Aquest escolanet[Ofensiu]
    Màndalf | 15-12-2014

    ens ha sortit una mica innocent, hauria de saber que si es veu el vi de missa o es menja el pa d'hòstia ha de fugir cames ajudeu-me de la sagristia.

    Conyes apart, el microrelat el trobo molt bo. M'agrada com jugues amb les paraules (pare, hòstia) i amb el lector, com acabes l'escrit i com deixes obert el càstig del pobre xaval. Felicitats deò!

  • A l'infern![Ofensiu]

    Ells que tant prediquen, diuen del bé i del mal, saberuts pregoners de fira, a l'infern de cap per avall!

    Molt bon relat, certer i dolorós per aquells que ho han viscut.

  • càstig[Ofensiu]
    Imma Cauhé | 14-12-2014

    Pobre vailet. No hi dubte que descrius una realitat que no hauria de ser però encara existeix. Bon relat.

  • Dur i real.[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 13-12-2014

    Has sabut mantenir-nos enganyats amb la figura del pare fins al final. Un encert.

  • Enhorabona...[Ofensiu]
    AVERROIS | 13-12-2014 | Valoració: 10

    ...has creat un relat real, cru, ple de sentiments contradictoris i un final no esperat.
    Felicitats, una abraçada.

  • Un relat molt fort la veritat, però malauradament real. M'ha agradat molt la suggestió que dónes al lector que es creu una altra cosa i com impactes amb les frases finals i llavors pots encaixar-ho tot. Aquesta és l'essència d'un bon microrelat. Moltes felicitats deòmises!
    Edgar

  • Déu ni do![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 12-12-2014 | Valoració: 10

    Ostres, quin relat més bèstia, m'ha encantat! Per la contundència, la tendresa, la brutalitat amagada, les bones mirades, les males mirades, per tantes i tantes coses que he vist en aquest escrit. La sorpresa final és la cirereta del pastís. Magnífic! Una abraçada.

    Aleix

Valoració mitja: 9.75

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1004 Comentaris

305232 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978