Cançoneta a dos fills perduts

La nostra cultura no ens prepara pel dol. Ni tan sols per quan no saps quina cara té aquell fill o filla pel qual plores, ¿eh?
Però saps que l'has estat estimant un temps. I ha format part de tú.

I tot son plors
i gemecs.

Ningú t'entén.
I, si hi ha algú,
tampoc el sents.

Estàs perduda,
pensant,
què hagués passat
si les coses
haguessin seguit el seu curs.

Fins demà!

Massa gent i molta qualitat amagada entre milers d'escrits. He d'agrair al teu company de batalles la seva mà guiadora i a tu els teus poemes.

Aquesta cançó és senzilla però sentida. Trista i alhora desenfadada pels versos curts. Gràcies per descobrir-te'm indirectament. d.

Amb gran humildat et refereixes a aquest poema com una cançoneta, però d'això res, és una cançonassa, d'aquelles que et commouen fins al moll de l'os. I la llegeixes i la tornes llegir i sens que no podries parlar, perquè se t'ha fet un nus a la gola. I finalment, des del més profund de tu mateix, en silenci, agraeeixes infinitament que algú tengui prou sensibilitat per a escriure aicí.

Volia dir "trobar els mots", no "torbar", que no té sentit aquí.
Afegir una coseta més: aquest poema ens connecta amb sensacions primitives, potser per l'aparent senzillesa del'estructura i la rítimica, però conté en si mateix la força expressiva que proporciona el treball ben sedimentat amb el llenguatge.
Abraçada de nou, i peró...
franz

aquesta cançó, senzilla i sensible

...de la humanitat va ser la veu cantada, sembla ser.
Sembla que així vam aprendre a parlar, i així, doncs, amb la música als llavis, vam iniciar el camí per dotar-nos d'un aparell logístic tan potent com el llenguatge per indagar en els nostres sistemes de relació, entre nosaltres i amb tot el que ens envolta. I no solament indagar, perquè així van aparèixer segurament coses que abans del llenguatge no podien exisitir.
Existia l'amor, la compassió?
Tal vegada, però calia torbar el nom, calia oferir-li una marca indeleble a la primera música nostàlgica que va iniciar el lament per a un fill mort, per a un projecte de fill que no va arribar als braços de la mare.
Llàstima que alguns no sàpiguen escoltar, encara avui. Llàstima que vulguin apropiar-se de les paraules, les facin normes, sancions penals, dogma... llàstima, perquè es perdran, segur, poemes tan aclaridors i tan profunds (tant com la música de l'espècie, vaja) com aquest poema teu, Dolça Parvati.
Una abraçada commoguda,
franz

he fet un recorregut per els teus relats, m'alegro d'haver-ho fet i aquest darrer m'ha commogut, m'ha solcat el cor i m'ha recordat una experiència viscuda, m'ha saltat una llàgrima.
J. Lluís Cusidó