Cançó de l'amor contradictori

Jo vinc d’un temps (i un país, i un silenci, però això és un altre tema); vinc del temps en què les dones van prendre el poder. Abans, en l’època obscura dels anys 40 i 50, les dones estaven sotmeses a l’home: No podien viatjar o obrir un compte corrent sense permís del marit, no tenien accés més que a les feines “propias de su sexo”: secretàries, infermeres, modistes, minyones o en alguna cadena fabril; l’homicidi masclista (“crimen pasional”, li deien) era un atenuant, i sovint havien d’aguantar maltractaments o a la “querida” del marit. El divorci era impensable, anava contra la llei de Déu. Us sona?. Fa seixanta anys érem tan medievals com alguns col•lectius actuals que ens escandalitzen.
De sobte, a finals dels anys 60 les dones es van rebel•lar, exigint els mateixos drets socials, econòmics, laborals i sexuals. La revolució hippy, que semblava que canviaria el món, va portar la comuna i l’amor lliure. A Amèrica, les dones cremaven els sostenidors, signes d’opressió i d’haver d’agradar al mascle.
A casa nostre no es va arribar tan enllà. Però la revolució les va fer més independents
i conscients dels seus drets d’escollir i decidir. Això, als mascles, ens va descol•locar: Com interpretar els signes? Perquè et permetien fins un punt i de sobte et deien prou? (abans, el prou era des del principi, ho tenies clar). Perquè a uns els deixen apropar-se i a “mi” no?. El mascle que s’ho muntava amb tres o quatre alhora era fantàstic, però et molestava que elles fessin cas d’uns altres al mateix temps que a tu.
A la Facultat hi havia gairebé més noies que nois. Vaig tenir la sort (o el mèrit, anava per notes) de formar part del col•lectiu de estudiants interns d’una càtedra. Per la massificació, les classes pràctiques s’organitzaven al voltant nostre: El catedràtic i els seus adjunts ens ensinistraven, i nosaltres havíem de fer el mateix amb el grup d’alumnes que ens havien assignat.
La majoria dels interns eren dones, ja se sap que valen més per estudiar. I entre elles les que, als Estats Units, en dirien les “reines del curs”. Una era una bellesa pura; encara miro la seva fotografia a la orla: Un oval perfecte, amb uns pòmuls lleugerament prominents (a lo Angelina Jolie, per entendre’ns), uns cabells castanys molt clars, gairebé rossos, i per sobre de tot uns ulls increïbles, d’un verd glauc amb pinzellades de mel, clars i profunds com una cala remota. Però tenia un defecte insalvable: Era la filla del catedràtic. L’altre era una basca menuda, amb una cara de nina, però de nina molt expressiva, si això fos possible; ulls blaus, uns cabells rossos estesos fins a mitja esquena, i un frontispici magnífic, superb.
Jo, de frontispicis, sempre he estat més partidari de la qualitat que de la quantitat, però aquell venia de sèrie.
Corria l'any 1968. Un cop a l’any, al Col•legi Major on estava, s’hi celebrava una festa amb ball, berenar i xirinola. Com que era d’una congregació religiosa, és evident que l’accés a tot el que no fos el vestíbul i el bar estava barrat. Vaig invitar a la donostiarra, i sorprenentment em va dir que sí (jo temia que hi hagués cua). La festa va ser molt animada, malgrat sentir que el meu clatell i el seu frontispici eren dianes de desenes de mirades perverses (en tots els sentits). La cosa no va passar d’aquí.
Durant la resta de la carrera vam seguir, amb la resta del grup dels antics interns (inclosa la deessa dels ulls verds), seient junts a classe, passant-nos els apunts i anant de vins. Jo ja no vivia al Col•legi Major.
Uns deu anys després me la vaig trobar a Barcelona, havia vingut per un Congrés. Vam seure una estona a una terrassa, tot repassant el què havia estat de nosaltres i dels nostres companys (la filla del catedràtic s’havia establert a Eivissa: m’havia equivocat al ignorar-la?). Al marxar, mentre recollia el tabac i l’encenedor i els desava a la bossa, em va dir, amb un gran somriure:
-Recordes que em vas portar a la festa del teu Col•legi?-
-Si-, vaig respondre, -encara hi penso sovint, va ser encantador-.
Seguia somrient:
-I recordes que em vas acompanyar a casa?- (Vivia en un pis, amb altres companyes, molt a prop del Pilar).
-I tant!.
-I que et vaig convidar a pujar?-
(És possible que el somrís tingui quelcom de ganyota?).
-Si que ho recordo...- (Encara no sé què m’havia impulsat a dir que no. Pànic?. M’havia sobtat que ho proposés ella, i més el primer dia. Ara no tindria res de sorprenent).
El seu somrís es va fer ample, condescendent:
-Gi-li-po-lles...!, m’etzibà, allargant les síl•labes.

Pocs anys després, i sense relació directa amb aquests fets, vaig intentar reflectir el desconcert masclista en aquest poema que comença com un conte i que, com no, va esdevenir cançó:

I heus aquí que ella em deia, fent-me camins de pell
amb els seus dits nerviosos :
"Em voldries sols teva per no contradir-te ?".
Però jo vaig ignorar l'irònic esguard
i em vaig posar a mirar, com si m'hi anés la consciència,
aquella atrevida forma dels seus pits en deliri.
I pensava que potser en algun lloc
trobaria la visió encegadora
que lligués el que vull i allò que no desitjo,
simplement, conscientment;
com una espiral d'encens o marihuana
que em cobrís per fi i per sempre
d’una pàtina de lucidesa
per trobar qui sóc, com sóc, potser qui em mana,
i quina orgia de saviesa em mena vida enllà.

(La segona estrofa no afegeix res, però era necessària per arrodonir-ne la durada).

I heus aquí que ella em deia, deixant-me un rastre humit
amb el frec dels seus llavis :
“Em voldries ben dòcil per no contradir-te ?” .
Però jo vaig defugir el seu repte rialler
i em vaig posar a besar, com si m’hi anés la consciència,
aquella impensable corba del seu ventre en desvari.
I rumiava que potser algun jorn
trobaria la raó entenedora
que lligués el que vull i allò que no desitjo,
fàcilment, conscientment,
com la densa olor d'encens o marihuana
que em cobrís per fi i per sempre
d’un subtil perfum de lucidesa
per saber qui sóc, com sóc, potser qui em mana,
i quina orgia de saviesa em mena vida enllà.