Can Cargol

CAN CARGOL
M'ha trucat en Toni, tenia ganes de quedar per anar a veure una pel·lícula. Cada dissabte fan el mateix! Tinc una colla d'amics que no té cap mena d'imaginació. Quedem cap a mitja tarda, a les cinc més o menys, anem al centre comercial amb milers de botigues, un enorme supermercat, i un cine amb més de deu sales, perquè puguis triar el que vols veure. Les noies, normalment, anem a provar-nos roba, que no sempre ens comprem, i els nois se'n van al saló recreatiu a jugar amb les maquinetes. Mai m'han agradat les separacions, no sé però, potser hi ha algun dia que m'agradaria més anar a jugar amb ells que no pas quedar-me amb elles...
Sempre acabem sopant en un lloc d'aquests d'hamburgueses i patates fregides, i finalment sessió doble de cinema americà amb molts efectes especials i poca teca.
No tinc ganes de venir, li dic, és que sempre fem el mateix... Amb el to de veu, noto que s'enfada, em diu adéu i penja. Al cap de poca estona, ja em truca la Maribel:
-Nena, que et passa? Perquè tractes així al pobret Toni? Preparat que et vinc a buscar d'aquí a una hora. Posat guapa!-
Sense donar-me temps de dir res s'ho ha engiponat, com sempre, per fer-me sortir.
Quan sona el timbre ja estic apunt i baixo. M'esperen totes, com sempre i anem al lloc de sempre. Ens reunim amb els nois en el punt de trobada i comença la tarda. En Toni, ja no sembla enfadat, però jo si que ho estic. Els hi dic que m'escoltin un momentet abans de separar-nos.
- És l'últim dissabte, que vinc, no vull que em truqueu ni que em vingueu a buscar a no ser que tingueu un idea millor per passar la tarda.-
Tots fan una cara estranya.
-No us avorreix fer sempre el mateix...? no sé, la rutina ja la tenim de dilluns a divendres, intentem canviar una mica, no us sembla?-
De moment ja he aconseguit canviar el principi de la tarda, perquè en lloc de separar-nos ens hem assegut en un banc i hem començat a sincerar-nos. En Carles, és l'únic que em dóna la raó, tots els altres, no em porten la contraria, però diuen que no sabrien què fer fora d'aquest enorme centre comercial i la solució més senzilla, és fer sempre el mateix. La Pati, que és la meva millor amiga, ens comenta, que a uns companys seus de la facultat, els passava el mateix, però ells sempre anaven a sopar i a ballar, fins que un dia van decidir fer una cosa diferent cada cap de setmana. Un, feien una festa a casa, l'altre, marxaven d'acampada, l'altre anaven a algun concert de música i així s'ho prenien com a un repte, cada un havia de triar, el que farien el cap de setmana següent, i per molt rocambolesca que els semblés la idea proposada, la duien a terme. Que anava bé, repetien al cap d'unes setmanes, que no, no se'n parlava més i no es repetia mai més, la qüestió era fer coses diferents cada cap de setmana.
Ostres noi, això era una idea perfecte! Tots hi vam estar d'acord, i el que em fa més ràbia de tot, és no haver tret el tema fa més temps, en el fons tots estàvem una mica cremats de fer sempre el mateix, però, lo típic, com que tothom ho fa...
Xerrant, xerrant, hem decidit marxar a una casa rural, el cap de setmana vinent, i ens hem posat mans a l'obra. En el cibercafè del centre comercial, hem trobat la ideal. Una caseta, al Pirineu de Lleida, voltada de muntanyes i de natura, cavalls per poder muntar, lloguer de bicicletes, etc.
Els preparatius d'una sortida així, fan molta il·lusió, la Maribel i la Judit, les més "pijas" del grup, ja han anat a comprar-se la roba adequada per fer turisme rural. Els nois només pensen en fer alguna excursió per la muntanya amb bicicleta. La qüestió és, que tots estem molt contents, i a mi em fan sentir orgullosa d'haver proposat un canvi que ens alegri una mica a tots.
Ja és divendres, tot està a punt. Tot i que només som deu, anirem amb tres cotxes per més comoditat. Sortim cap a les vuit del vespre, que és l'hora que plega la Míriam de treballar.
No tardem més d'una hora a arribar. Tot i que estem sols a la casa, ens espera la mestressa per donar-nos les claus i dir-nos que a la caseta que hi ha al costat podem anar a sopar fins a les deu, més tard no, perquè tanquen la cuina.
No és com m'havia imaginat, aquella senyora té més poca pinta de mestressa de casa rural que jo. Té una llarga cabellera negra, amb unes metxes de color violeta, uns ulls pintats del mateix color, i uns llavis tan vermells que contrasten amb el seu rostre pàl·lid. La seva vestimenta tampoc és gaire usual, ni tan sols per anar per la ciutat. Una faldilla negra llarga fins al turmell amb un gran tall que deixa entreveure una llarga cama coberta d'una mitja reixada, i una cotilla del mateix color que deixa veure bona part dels seus enormes pits. Porta uns talons d'agulla i unes ungles llargues i negres com el carbó. Tots els nois es queden embruixats, per aquella senyora que sembla treta de la mateixa família Addams, i a nosaltres més aviat ens fa una mica de por.
-A veure quin menú ens hauran preparat? Potser sopeta d'aranya...- diu rient la Pati.
També ens sobte una mica la casa. Per Internet, només es veia la façana amb el gran rètol que posava "Can Cargol", típica d'una casa rural. Però no hi havia fotografies de l'interior... una entrada petitona que porta de seguida a un enorme pati amb uns enormes arcs decorats amb unes gàrgoles amb forma de cares humanes que sembla que et vigilin, i una escala que porta a unes grans cambres decorades amb un exquisit art gòtic que segons com, fa venir calfreds. Totes tenen grans arcs, i unes finestretes petites amb unes reixes de ferro forjat i una petita llum que fa que tot sembli més tenebrós del que en realitat és. Les habitacions dobles, però només tenen un gran llit de matrimoni. Ens repartim les cambres, la Pati i jo dormirem juntes, la Judit i la Míriam, la Maribel i en Carles, que són parella, en Toni i en Guillem i en Jordi i l'Edu.
-Au va, noies espavileu! Que ja són les nou i quart i ens quedarem sense sopar!- Crida en Guillem.
Tots sortim ràpidament, el caminet que porta a la casa del costat, és molt estret i amb la foscor, la Maribel s'entrebanca i cau a terra. Sembla que s'ha fet mal al peu, i en Carles se l'emporta un altre cop cap a la casa, ja els hi portarem alguna cosa per menjar. Ara no sé si ho han fet expressament per quedar-se sols... la veritat, la podíem haver acompanyat cap el menjador i un cop allà asseguda tampoc li hagués fet mal el peu. Però bé,si és el que volen, ells mateixos.
Ja som a dins del gran menjador, poc il·luminat, per cert però prou acollidor. No hi ha ningú. Ens seiem a la taula més gran que hi ha, de fet la única que hi ha. Darrera d'una cortina fosca, que suposo, separa el menjador de la cuina, apareix un senyor encorbat, amb pocs cabells canosos, quatre dents mal repartides, i un ull borni. Porta una llibreteta i un llapis minúscul.
-De primer hi ha amanida, i de segon poden triar entre pollastre a la brasa o macarrons.- diu amb una veu ronca.
Cadascú tria el que vol de segon i aquell senyor tant peculiar, desapareix un altre cop darrera la cortina. Hem demanat un parell de menús per portar a la casa i ens ha contestat que mentre paguem, no hi ha problema.
Tenim un sopar força agradable, tot i que jo estic una mica tensa. Tinc com un mal pressentiment, i li comento a la Pati. Em diu que no em preocupi, que més que un pressentiment, deu ser que no estic acostumada a viure coses noves, tot era tan rutinari fins aleshores...-I a més, hem vist massa pel·lícules americanes, no et sembla?-
No sé com s'ho fa però sempre em diu el que vull sentir...
En Toni, ha begut massa vi i està una mica pesadet, em proposa canviar-me d'habitació amb l'excusa de que en Guillem té ganes d' estar amb la Pati, quan sé perfectament que és ell, qui vol estar amb mi.
Un dia hem vaig enrotllar amb ell, i des d'aleshores es pensa una cosa que no és. Potser és culpa meva, després d'allò, que va ser una gran equivocació, no li he deixat mai clar el que sentia per ell, per no fer-li mal i ara n'estic pagant les conseqüències.
-Ja és tard i estic cansada- li poso com a excusa, m'agafo fort a la Pati i me l'emporto cap a la casa. La resta ens segueixen al cap de poca estona. Un cop a dins anem a portar el sopar a la parella i trucant discretament, deixem el tiberi a terra al costat de la porta. No volem molestar, ves a saber què deuen fer. Tots ens tanquem a les nostres habitacions d'hora, demà volem anar a fer una excursió amb bicicleta.
La Pati em diu que no em senti culpable per com tracto a en Toni, però que li hauria de deixar les coses clares perquè s'està imaginant una relació que no té futur. Té tota la raó demà al matí parlaré amb ell, no val la pena seguir defugint la conversa que tenim pendent de fa temps.
De sobte sentim un soroll a l'habitació del costat, ens mirem i riem.
- Aquests dos trencaran el llit amb aquests cops, potser la Maribel més que mal al peu, tindrà tiretes demà,...sembla que necessitaven una escapada com aquesta no?-
No sé si vaig deixar anar aquest comentari per treure importància als cops, o perquè realment volia creure que eren aquells dos deixant-se portar per la passió del moment. Però és que els sorolls que es sentien eren una mica angoixants, crits de pànic, més que de plaer i cops de baralla, més que d'un llit a la paret... però no podia ser, tot era la meva imaginació que acompanyada d'un escenari tant tenebrós,...i el meu pressentiment...
La Pati es va adormir de seguida seguint-me la broma, ella si que estava tranquil·la. Jo pràcticament no vaig dormir, i a la primera llum del dia uns ulls oberts com taronges, i donant-li voltes a tot el que havia sentit. A més em sentia observada, com si algú ens estigués vigilant des d'algun forat amagat a la paret. Realment potser havia vist massa pel·lícules americanes...
Quan ja el cansament em podia i semblava que finalment em relaxava i m'adormia, en Jordi va trucar a la porta cridant-nos per anar a esmorzar:
-Noies...espavileu, que fa un dia esplèndid i ens espera una excursió amb bicicleta!-

Al cap de poca estona tots estàvem reunits al mig del pati rodejat de columnes, tots menys en Carles i la Maribel.
-On són aquells dos que no els heu despertat?- vaig dir cridant com una boja.
-Tranquil·la nena, que et passa? Sembla que hagis vist un fantasma...ha,ha,ha- reia la Judit.
-No volen venir, diuen que prefereixen quedar-se tancats a l'habitació...- em va explicar la Míriam.
Doncs si que era estrany... tant de mal li feia el peu a la Maribel? I en Carles, no l'imaginava tancat tot el dia allà dins, no m'ho acabava de creure, i així els hi vaig dir. Però em van explicar que l'Edu, s'havia trobat a la mestressa a fora la casa de bon matí i li havia dit que els havia vist corrent pels voltants i li havien demanat que ens digués que no els molestéssim en tot el dia.
-I us quedeu tant tranquils? És que ningú ha sentit res aquesta nit?...Corrent? Potser fugien d'alguna cosa?-
...Es van riure de mi, i van marxar cap al menjador. Només es van quedar amb mi la Pati i evidentment, en Toni. Em van intentar tranquil·litzar i a poc a poc, em van convèncer d'anar al menjador i prendre'm un bon esmorzar, es notava que no havia dormit gaire bé, potser el cansament em feia veure les coses tèrboles.
Un cop al menjador el meu estat de nervis va empitjorar... el cambrer de la nit anterior, no hi era, en el seu lloc, una noia petitona, senzilla(normal vaja!) ens portava el suc de taronja, el cafè amb llet i uns croissants, recent fets amb una olor que reanimava a un mort. Però tanta normalitat m'angoixava encara més. Ahir a la nit no hi havia res tant normal, a part del menú. La cortina fosca ja no hi era en el seu lloc hi havia una mampara de vidre opac i a les finestres uns gerros molt bonics amb flors. Li comento a la Pati les coses que veig diferents d'ahir a la nit, és que ningú més ho veu que sembla un altre menjador?
Sembla impossible però tothom ho veu tot normal i està molt tranquil, més aviat em comencen a mirar com a un "bitxo rar", cosa que fa que m'aixequi d'una revolada i surti corrent cap a la casa.
Un cop allà, em dirigeixo ràpidament entre aquells arcs que sembla que m'hagin de caure a sobre, cap a l'habitació d'en Carles i la Maribel. Però just abans d'arribar-hi, a peus d'escala, en trobo a la mestressa. Una mica més i el cor em surt del cos. Allà dreta amb el seu vestuari negre i sense dir res. Ens quedem uns minuts mirant-nos als ulls sense dir res. La seva mirada en el fons, em fa sentir tranquil·la, sembla una mirada sincera, sense cap malícia.
-On són els meu amics?- m'atreveixo a preguntar.
-Tots estan esmorzant al menjador, no?- em contesta com si res.
-No es faci la ingènua, sap molt bé de quins amics parlo, dels únics que no han vingut a esmorzar.-
-Escolti, senyoreta no sé pas què li passa, ni de què em parla, jo només he vingut a tancar la clau de pas de l'aigua perquè hi ha un petit problema amb les canonades i ara ho vindran a arreglar, disculpi...- I va desaparèixer com si res.
Arribar a l'habitació i trobar els meus companys sans i estalvis era el meu únic objectiu. Vaig obrir la porta sense problemes, i...el llit estava fet com si no hi hagués dormit ningú. Tota l'habitació estava ordenada, les maletes d'en Carles i la Maribel no hi eren i potser, sense dubtes era l'habitació més tenebrosa de totes, la més fosca i amb unes petites gàrgoles a cada punta que feien venir calfreds. Eren unes cares humanes amb un somriure maquiavèl·lic i amb uns ulls que semblava que et seguien per tota la cambra. Al fons, una porta camuflada amb unes cortines amb un pany de ferro forjat. Realment estava perdent el cap perquè vaig agafar aquell mànec rovellat i el vaig obrir, al darrera hi havia una estreta escala de cargol que pujava cap la foscor més profunda, i com ja he dit obsessionada per trobar els meus amics vaig començar a pujar-la amb molta cura de no caure. Tenia uns escalons molt estrets i no es veia res, de res, recolzada a la paret humida anava pujant…semblava que no s'acabaria mai, el cor no havia parat de bategar amb força des de que m'havia trobat a la mestressa just abans d'entrar.
Ja començava a veure una mica de claror, potser arribava a dalt. En cap moment, inclús en l'absoluta foscor, m'havia deixat de sentir observada. Com si milers d'ulls m'estiguessin mirant en tot moment i seguissin cada moviment que feia. De cop, es va sentir un estrepitós soroll, que ara no podria descriure,i que em va deixar paralitzada i amb ganes de tornar enrere, uns deu escalons abans d'arribar al final. Al final sí, sí, segur que si els pujava seria el final d'aquell mal son. Però de cop no tenia ganes de saber que els hi havia passat a aquells dos, i si no m'agradava el que em trobava, i… perquè no m'havien acompanyat la Pati,.. ni en Toni?
Tot formava part de la meva imaginació i despertaria d'un moment a l'altre?
Tot de preguntes sense resposta m'envaïen el cervell, i només trobaria la resposta si pujava aquells deu escalons de l'escala de cargol, d'una casa rural que més que això, semblava per dins, un castell medieval amb bruixa i geperut inclosos. Només em repetia a mi mateixa, massa pel·lícules, has vist massa pel·lícules! Segur que tot té una explicació!
Vaig pujar lentament, el silenci tornava a deixar sentir el meu cor com a únic acompanyant. La claror venia de l'escletxa d'una altra porta, al final de l'escala, decorada amb una altre cara d'aquelles que semblaven tenir vida pròpia. Ja trepitjava l'últim escaló quan es va obrir amb força i… en va aparèixer la Maribel amb la cara ensagnada! I allargant-me la ma.
I en lloc d'ajudar-la vaig girar cua i vaig sortir corrent com una esperitada escales avall, encara no sé com no em vaig matar entre la foscor i aquella escala tant recargolada.
Un cop ja a l'habitació vaig intentar obrir la porta per sortir en busca d'ajuda, se'm va quedar el mànec a la ma. Els nervis em podien, em tremolaven les mans intentant tornar-lo al seu lloc, no podria sortir d'allà...i la Maribel, amb tota aquella sang a la cara... Havia de tornar i ajudar-la com pogués, però estava paralitzada... es començaven a sentir els mateixos sorolls que la nit anterior cops, crits... passes baixant les escales..........i aquelles cares esculpides en aquelles columnes....em miraven fixament, rient com si fos la seva propera víctima. Les passes eren cada cop més fortes, ja s'acostaven a mi, que estava agenollada a terra tremolant i plorant com una nena petita. No podia fer res... li explicaria que havia marxat per anar a buscar ajuda i segur que ho entenia, sempre i quan no s'hagués trastocat pels cops i em volgués apallissar. Es va obrir la porteta de l'escala i va aparèixer el senyor encorbat de l'ull borni, el cor se'm va disparar finalment i vaig perdre el coneixement. No sé quanta estona, la suficient per aparèixer en una cambra fosca amb tot de creus penjades per tota la paret, lligada en un llit brut de sang i una pudor a ranci que marejava. Estava sola, i en aquest cas em sentia observada per tots els sants penjats a les seves creus, amb llàgrimes caient dels seus ulls, i sang degotant de les seves mans i peus. També hi havia uns canelobres rovellats amb unes petites espelmes que il·luminaven amb poca força l'habitació. El silenci era penetrant.
No sé quanta estona vaig estar allà, sola, fins que van arribar, però em van passar tota mena de pensaments pel cap. La família, els amics (que m'havien deixat tirada), cosa que no em volia acabar de creure. Potser també els havia passat alguna cosa i no m'havien pogut venir a ajudar. O potser, presos pel mateix pànic que havia sentit jo en veure a la Maribel ensagnada, havien fugit d'aquella casa embruixada sense mirar enrere. Maleïda l'hora en que vaig proposar canviar els nostres rutinaris però tranquils caps de setmana. Ja veia els titular " Trobats nois assassinats en una masia anomenada Can Cargol."
Ja no sabia ni quin dia era. L'estómac el tenia tot fet un nus, i el cor ja havia disminuït les seves pulsacions però encara bategava amb força.
Marejada ja entre tant pensament i mala olor, vaig veure com entraven una sèrie de figures humanes que em rodejaven. Devien ser uns deu o dotze i a cap d'ells se'ls veia la cara, la duien tapada amb una mena de passamuntanyes que només tenia els forats dels ulls i portaven unes llargues túniques negres. Es van agafar de les mans i aixecant-les van començar a recitar una mena de ritus que no entenia. Era com un murmuri, que en el fons em relaxava. No sabia què em farien, però aquell so com de cant gregorià em calmava i feia que tingués menys por. La calma que m'envoltava va fer que em fixés en els ulls dels meus segrestadors. Va ser llavors quan vaig reconèixer una mirada. M'era familiar però tot i estar més tranqui-la no podia pensar amb claredat. On havia vist aquells ulls? Eren uns ulls que m'eren coneguts. Em donaven sensació de comoditat i confiança. Eren els de la mestressa potser? Quan ens havíem trobat a la casa havia tingut la mateixa sensació. I aquells altres encara m'eren més familiars. No m'ho podia creure,...eren els d'en Toni.! Finalment havia perdut al cap i formava part d'aquella mena de secta i els havia posat tots en contra meva. Tots! També hi havia la Pati... i la Judit, en Jordi...tots! Vaig reconèixer els seus ulls, però també n'hi havia d'estranys. Ja no sabia què pensar, els hi havien rentat el cervell a tots? No,vaig poder fer una altra cosa si no esperar a veure què passava. Estava lligada, eren molts i tampoc els podia dir res perquè també tenia la boca tapada.
Van deixar-se anar, i el més alt de tots, va treure una creu daurada i la va posar sobre meu. Continuà recitant aquelles oracions, ara amb més força i tota la resta anava callant. De cop la creu es va començar a il·luminar. Tan forta era la llum que em cegava, de cop i sense saber com em va tornar el pànic i vaig començar a plorar com si això em salvés d'una mort segura.
Vaig començar a notar com més d'un s'incomodava i feia senyals amb les mans als altres, que molt bé no entenia què vo
lien dir. La veritat és que no podia parar de plorar, estava molt cansada i no tenia forces per lluitar. Un a un es van anar separant de mi. La llum de la creu va anar minvant i poc a poc, van anar abandonant la cambra.
Quin ritus devien fer. I perquè em deixaven un altre cop? De mica en mica vaig anar acabant les llàgrimes i amb el cansament em vaig quedar adormida. Potser era el millor que podia fer dormir i despertar descobrint que tot havia estat un mal son. Però no, em vaig despertar en el mateix lloc, amb el soroll de la porta que es tornava a obrir, en aquest cas perquè entrés la Pati amb cara de pena i culpabilitat. Em va començar a parlar dolçament mentre em deslligava:
-Tranquil·la..., no passa res, t'ho explicaré tot-
En silenci em va acompanyar cap a la porta que duia a les famoses escales de cargol i fins a la cambra d'inici de tot aquell mal son. Ens varem asseure al llit.
-Què és el que m'has d'explicar?- vaig dir amb un fil de veu.
-Té, beu una mica d'aigua, deus estar rebentada! Jo, ja ho deia que ens estàvem passant, però tots insistien en seguir una miqueta més, semblava que s'ho passaven bé fen-te patir.
Tot va començar com una petita broma que et volíem gastar. Aquesta casa és d'un familiar d'en Jordi i no té res a veure amb l'autèntica masia de Can Cargol. Ens va explicar que era l'antiga casa d'un noble que tenia molt de gust per l'art gòtic i se l'havia fet construir a mida a l'edat mitjana. Amb els anys la seva família l'havia convertit en hotel però actualment la tenien tancada per falta de clients, que preferien anar a cases rurals i no a cases que fan mitja por. La genial idea va ser de la Maribel, volia fer-te veure que canviar no és sinònim de passar-s'ho millor i a tots ens va semblar bé. Com ja saps, l'Edu fa teatre i va trucar amic seus perquè fessin el decorat de l'entrada de Can Cargol que havíem vist per Internet. Amb la foscor i la por que volíem fer-te passar no notaries que era de fusta. La mestressa, el senyor borni, tot companys de teatre. Realment han fet un treball fantàstic, hi a més ho hem gravat tot amb petites càmeres de vídeo situades per tota la casa, amagades darrera les gàrgoles amb forma humana. Tot, sumat a la teva ingenuïtat i la teva fama de poruga, sobretot quan anem al cinema i ets la única que passa por amb les pel·lícules de terror, ha fet que ens escalféssim i no poguéssim parar... fins que te'm vist plorar d'aquella manera tant desconsolada. Jo, ja no volia seguir quan t'has desmaiat, però volien un final per a la gravació... i em continuat. En nom de tots et demano perdó. Suposo que m'han fet venir a mi per explicar't-ho perquè saben que no et pots enfadar amb mi, tot i que jo d'estar en el teu lloc estaria molt i molt enfadada...què? no dius res?-
Tenia ganes de matar-los a tots... el que m'havien fet passar no tenia nom, però estava cansada, i mirat fredament s'ho havien "currat" d'una manera espectacular, m'havien enganyat en tot...
Vaig agafar a la Pati i li vaig fer una abraçada fortíssima.
-No saps com m'alegro de que segueixis sent la meva amiga i no m'hagis abandonat, si em volíeu donar una lliçó ho heu aconseguit. Tinc unes ganes boges de tornar al centre comercial i anar a sopar al "Burger" i veure una pel·lícula.-
De mica en mica van anar entrant a l'habitació i els vaig anar abraçant un a un. M'havien fet patir però m'havien donat una lliçó i ara, aprecio molt tot el que faig amb els meus amics, sigui el que sigui, per rutinari que sembli.


FI