Camps Mentals

<...I d'aquesta manera es demostra que no només les nostres ments estan sotmeses a la influència de l'univers, sino que els nostres coneixements s'expandeixen més enllà de l'espai físic que ocupa el cervell, per tal d'escampar-se en allò que he vingut a anomenar "camps mentals". Amb la qual cosa sostinc, concloent amb aquesta reflexió, que existeix una comunicació suprasensorial de caire telepàtica que inunda d'interconnexions tots els espais habitats, i que tan sols amb el poder del nostre cervell serem capaços d'aprofitar-nos d'aquesta situació, que si bé és una novetat en quant a la teorització, existeix des de sempre.>

L'aula magna de la facultat de psicologia va trencar en aplaudiments i la majoria dels assistents es va posar dempeus per a mostrar conformitat amb les teories defensades pel professor Bargalló en la seua ponència al voltant dels camps mentals. El reputat bioquímic, de cos xuclat, grans celles grisenques i un bigoti propi d'un científic, va rebre amb apagat entusiasme els aplaudiments dels assistents. Després de departir uns cinc minuts amb els seus col·legues a la porta de la facultat, tot mirant neguitós el seu rellotge en diferents ocasions, es va vestir ràpidament el seu abric de tres quarts i es va disposar a caminar envers sa casa. Feia una nit gèlida, d'eixes en les quals la gent s'arronsa els muscles per tal d'aixoplugar-se del fred i acluca els ulls i la cara sencera en una expressió molesta. El professor Bargalló devia regressar aviat a casa, ja que la seua malaltia cardiovascular li impedia desenvolupar una vida normal en situacions climatològiques extremes, a més a més havia oblidat les tres pastilles que religiosament s'havia de prendre abans de sopar, a una hora prudent. Donat que el professor era escrupolosament estricte a aquest respecte, tenia pressa per arribar a casa seua.
Més de cinc mil milions de persones que emeten incessantment informació més enllà del seu cervell, poguent ser arreplegada per altres cinc mil milions de persones. Aquesta és la seua teoria, per la qual ha estat investigant i estudiant els darrers vint anys. Una telepatia permanent que venia a anunciar, de ser certa, un canvi de paradigmes en la història de la ciència. No hi ha dubte que aquesta teoria tan innovadora tenia els seus detractors, entre els quals premis nobels, cèlebres físics i estudiosos d'aquesta branca. Però el professor Bargalló estava capficat en demostrar la versemblança de les seues teories, tot i que un dels preus a pagar fóra la seua pròpia salut.
El professor seguia caminant mentre tornaven a la seua ment els pensaments que des de feia molt temps no li donaven descans. Milers de milions de dades que es creuen a cada segon arreu del món i que poden ser aprofitades o percebudes per les ments més àgils, les més obertes. Milers de milions de conductes, de coneixements dispersos per les urbs, els pobles, les pedanies, i que telepàticament creen un pòsit a l'espera d'esquitllar-se en les ments individualitzades.
M'estan mirant.
El professor solia caminar amb el cap cot, immers en els seus pensaments com estava sempre, aliè al rebombori que afecta a una gran ciutat, amb els seus neons, les seues grans avingudes infestades de gents i de cotxes i els aparadors lluents venent consumisme anestesista. Mai no va pensar en el circ mediàtic en el que podria esdevenir la seua teoria fins que el van cridar de diversos programes de sobretaula per a participar en tertúlies amb periodistes que no podrien aportar res seriós al tema. Ell era refractari a aparéixer en qualsevol mitjà de comunicació que no fóra divulgatiu, i els programes als quals va ésser invitat es trobaven molt allunyats del concepte d'espai televisiu per al qual estava disposat a col·laborar. Tan sols es mostrava conforme a exposar les seues teories mitjançant conferències en facultats o fòrums intel·lectuals, i a través d'articles en revistes especialitzades. La resta li semblava un fals debat sense cap rigor científic per al qual ell no tenia estòmac. Tot i que ell creia a ulls clucs tot allò que deia, i n'estava convençut d'això, la sola idea de que la seua teoria era certa li aterria, li creava una pressió que li estremia i no li deixava funcionar.
Algú m'està mirant.
Amb un ràpid gir de cap per sobre del muscle es va adonar que ningú li estava mirant. No obstant això, va començar a sentir un fort mal al crani, i el fred li anava calant per tot el cos. Es va pujar el coll de l'abric, va arronsar més els muscles i va estrènyer el pas. No parava de pensar en les tres pastilles que se li havien oblidat, i això va fer que se li accelerara una mica el pols.
Estic segur que algú em segueix.
Convençut del component telepàtic del seu presentiment va doblar el primer cantó i va esperar dret un minut, les mans a les butxaques de l'abric, exhalant un baf fàcilment visible gràcies a la forta humitat que batia a la ciutat eixa nit. Havent comprobat que ningú no va fer cap moviment estrany i que la resta de persones seguia el seu ritme normal va reprendre el pas amb celeritat. Necessitava arribar prompte a casa. Tal era la seua obsessió amb la teoria dels camps mentals que s'havia fet instal·lar uns vidres especials extremadament aïllants i un recobriment a les parets. Era molt sensible a aquests tipus de creences i tota protecció resultava insuficient, malgrat que ell era conscient de que la telepatia no podia ser tallada per un envà més gruixut o doble vidre a les finestres. Simplement, això li proporcionava una falsa tranquil·litat. Finalment va arribar a l'estació de metro. Després de dipositar el seu bitllet en el controlador automàtic va pujar al primer vagó que es va detenir. El mal de cap s'havia transformat en una lleu xiuletada que li picava sense parar i feia que se li accelerara més i més el pols. En el metro tenia la impressió de que tothom li estava observant, i no deixava de mirar d'un costat cap a l'altre amb una expressió aterridora a la cara.
Continua aquí.
Tot d'un colp, a través del vidre del metro va intuir una silueta certament estranya que li va començar a somriure. -¡És ell, és ell! Immediatament es va girar cap a la dreta cercant aquella persona que estava segur que li estava seguint, però amb gran sorpresa es va percatar de que no hi havia ningú assegut al lloc des d'on li havien somrigut. Va tornar a desviar una vegada més la mirada cap al vidre del vagó, i la silueta que feia tan sols un segon li estava somrient s'havia evaporat, sense deixar ni rastre. Amb les pulsacions pròpies d'una persona que ha fet un gran esforç físic, i la cara xopa de suor, el professor es va baixar a la següent estació, que ni tan sols sabia si era la seua. Res més ocupava la seua ment sinò el turment que suposava sentir-se empaitat, sense tenir evidències físiques de que algú, realment, ho feia.
¡Prou, prou!
La xiuletada sonava incessant al seu cap, la suor freda li recorria tot el cos i el pols li bategava amb més i més força. El fet que no s'havia pres encara les pastilles diàries empitjorava la situació. -¿Es troba bé, senyor?- Un guàrdia de seguretat li va agafar del braç i li va ajudar a tenir-se en peus. El professor es va desfer d'ell amb escarafalls i amb la poca força que li quedava va alçar el cap i va cridar.
-¡¡¡Deixa'm en pau, ja n'hi ha prou!!!
Va començar a caminar cada vegada més de pressa pels túnels del metro fins trobar una eixida que a cada pas veia més llunyana. Amb prou feines va pujar les escales i va tornar a respirar de nou l'aire viciat del carrer. Per descomptat, la parada en la qual havia baixat no era la més propera a sa casa, ni de bon tros. Però això poc o res li importava, donat que la seua prioritat era bàsicament allunyar-se d'aquest assetjament anònim en què es veia immers. Eixa silueta del metro, la xiuletada al cap, la constant percepció de que algú estava jugant amb ell sense el seu consentiment. Tot li estava afectant fins a tal punt que en eixe mateix instant no hauria pogut jurar ésser una persona assenyada. En el clímax del seu deliri va sentir com una mà tosca i feixuga li tocava el muscle. Això va afegir més pànic al seu estat, i totalment desubicat va començar a pegar voltes, d'un costat a l'altre, intentant trobar alguna solució plausible a la seua paranoia. Ningú al seu voltant, només la seua ombra que no deixava de moure's concorde amb els seus moviments.
¡El tinc damunt, el tinc damunt!
El cor se li anava a eixir del pit de tan ràpid que bategava, la lleu xiuletada que li apressava s'havia transformat en un crit incessant que li martellejava sense parar i que no li permetia ni tan sols centrar els seus pensaments. La mà li va començar a tremolar com si de parkinson es tractara, cosa que li va atemorir perquè veia en aquesta tremolor un petit avís de quelcom molt més greu que li havia de succeir. Sentia sorolls per totes bandes, escoltava veus sense saber d'on procedien . Venien a la seua ment frases en idiomes que mai dels mais havia escoltat. Va començar a córrer presa de pànic, corria com mai abans ho havia fet, amb el rostre comlpetament congelat per l'angoixa i tirant-se les mans al cap a cada segon, sens dubte per l'atabalant mal que li oprimia el cervell. De sobte ho va veure clar. Mentre corria a través del pont que creuava la carretera, en un intent desesperat de buscar una mica d'assossec, amb les últimes forces que li quedaven i recolzant la mà en la barana del pont, va saltar. Sense temps per a pensar, el seu cos es trobava estés a l'asfalt, de cap per avall, l'abric de tres quarts amb el coll cap amunt.
I a la ciutat, milers de milions de dades suraven en l'aire creant un pòsit telepàtic a l'aguait de colar-se en les ments de les persones, segons creia el professor.