campanades

Mancances. Les mancances suposo que soregiexen quan esperes quelcom més, aleshores, t'adones que quelcom et falta, que no ho has copsat tot que la bellesa s'escola per algun lloc que no es comprèn. Suposo que qui busca no troba, perquè amb anterioritat ha marcat els límits de la troballa, l'ha predefinit mentalment amb una barreja d'esperança i il.lusió. Per això, és millor no buscar, no limitar allò que sabem que un dia serà nostre, i copsar la bellesa en la seva forma original, amb els seus matissos i defectes i viure-la com si fos l'últim dia.

Llegeixo molts poemes de moltissima gent i tot són carències, necessitats i culpabilitats, poemes que parlen d'amor i el llegeixes i rellegeixes i et preguntes: "això és amor?" o un joc de dependències mal entès.

Bé, el relat m'ha fet reflexionar sobre el contingut mateix, i aquell forat que sentim a l'estòmac quan el desasosec de viure ens acompanya i es fa present, ara bé, hi ha moltes maneres de viure.


Salut, i una forta abraçadota.

Pau

que per molt que intentem captar tot el què hi ha al nostre voltant, tard o d'hora ens adonem que seguim mancats, tant o més que abans... Potser anem vivint la vida, aprenent i sempre amb mancances que tal vegada és el que ens deu fer moure...

Molt ben expresat aquest sentiment, un sentiment cru i real, amb el què hem d'aprendre a conviure i deixar de banda idealitzacions i plenituds per trobar bones estones amb les petites coses...

Gràcies lluna pels teus poemes!