Camins

Restava dret, immòbil davant els camins divergents. El vent poruc jugava amb els seus cabells fent-lo sentir viu. Les petjades que un dia havia seguit l'havien conduit fins a aquell punt, però ja no hi havia cap senyal existent que l'orientés, l'herba era verge en ambdues rutes.
Les fulles xiuxiuejaven, tenia poc temps... o potser massa. Duia les butxaques plenes de pedres, de records i de llàgrimes. Sabia que per seguir s'havia de desempallegar d'aquella inútil càrrega.
Un cop lliure de lligams i de pors va tancar els ulls i va arrossegar els peus damunt la humida terra, caminava sense rumb, guiat només pels incessants batecs que sentia dins el pit.
Inevitable sensació de nostàlgia pel que mai coneixeria, curiositat creixent per veure el que vindrà.