Camins

La casa era buida perquè havien marxat tots
i del passat només en quedava pols i cendra,
terra vella i efímera que feia olor d'ahir,
d'un temps que encara no s'havia mort.
Van dir adéu de reüll amb la mirada perduda,
la por com a insígnia del llarg viatge
i l'horitzó infinit, sense rumb ni drecera,
fosca condemna dels vençuts.
Tan sols s'enduien la lluïssor dels ulls,
l'únic equipatge, l'única companyia,
record de la memòria que no s'esborra,
dels dies de llibertat que els havien pres.
Cap plor, cap crit va ressonar mai,
hereus del seu silenci, de la seva fuga,
sense estrelles que taquessin la seva nit,
navegant a la deriva presos per la marea.
I quan caminaven eren com un batec,
flama que havien après a encendre
i el camí es convertí en drecera
i la drecera deixà de ser camí perquè
si tanques els ulls també hi ha demà,
potser un que només és per a tu,
ombra de l'exili que et sotja
i que et fa llum mentre dorms.