Camí

Un relat de: drocera

Després de caminar milers de quilometres, per camins, carreteres, senders. Per boscos espessos i llocs inhòspits. Després d'escalar els barrancs més perillosos, de superar els obstacles que veies més impossibles, d'esquivar els problemes. Després de trobar dreceres, les millors dreceres que et van estalviar tant de camí inútil...
I girar el cap. Girar el cap mil vegades enrere, i veure llocs del passat, espais que no havies de tornar a trepitjar fora de la memòria. Però sempre tornar a mirar endavant, cap al futur, cap al pendent ascendent. Reconèixer de lluny els obstacles per esquivar-los millor, poder veure més enllà de l'horitzó per saber si el camí era el correcte. I ho havia de ser. Havia de portar-te al cim. Directament, sense voltes innecessàries ni camins planers. Al cim per la via més directa. I ara ja no pots mirar més endavant. A darrere sols hi tens un gran buit, la boira et tapa el passat, que resta ben avall per la pendent. I a davant, al futur, a l'horitzó, només una paret.
Atrapat entre una paret i un abisme. Alguna cosa s'ha trencat darrere teu, alguna cosa deus haver passat per alt en aquest llarg camí. No és quelcom que et vas deixar al principi. Potser no vas veure de lluny aquesta paret. O potser estaves mirant més enllà, suposant que els grans problemes sempre són els que surten a l'horitzó. Però ara no tens horitzó, i de res no et serveix saber-los resoldre si no hi pots arribar.
No pots escalar-la. I girar-te no soluciona res. No saps com hi has arribat. No veus el camí més immediat. Sols petites illes, illes d'un sender que marquen trossos del camí recorregut, però que no deixen veure clar a quina cruïlla et vas equivocar. I el camí no es pot desfer.
No pots deixar de caminar. No pots. O sí. La vida no es una cursa, no és una competició. No hem d'arribar més amunt que la resta, perquè de lluny no es pot parlar. Cal que hi pugem tots alhora. Fins on puguem arribar. Però ara estàs sol, davant d'aquesta gran paret. I et fa por pensar que a l'altra banda de la paret tampoc hi ha res de bo. Potser seria inútil intentar-la escalar.
És com el despertar sobtat d'un somni meravellós, que et retorna a la realitat de cop i et deprimeix més del compte, fa semblar els problemes més grossos perquè pensaves que ja no existien.
Es pot desfer un camí? Es pot tornar al punt d'inici?, al punt on vas equivocar-te de direcció? I què si la teva gent ja no hi és. N'hi haurà de nova. Potser trobaràs algun vell amic que havies deixat enrere. Potser algú encara t'hi està esperant. Potser tu els estaves buscant en la teva ascensió frenètica. O potser no passarà res d'això, i estàs atrapat per sempre. Però cal no rendir-te, has de lluitar. I per fer-ho, abans has de saber cap a quin cantó empènyer, per a quin bàndol has de lluitar. Però ho has de decidir ràpidament, no pots aturar-te a pensar, car s'està fent tard... tot i que la vida no és una cursa. Qui t'hi obliga realment? Ets tu que t'impulses a córrer, a trobar una nova solució ràpidament per no perdre temps i poder recuperar els camins que t'has perdut? No seria, de nou, buscar una drecera que et privaria de veure els meravellosos paratges que hi ha amagats en aquest meravellós món?
I no tinguis por. No tinguis por d'expressar-te. Potser si crides fort, algú sentirà l'eco del teu clam. I llavors sabran on ets. Sabran que cal esperar-te; t'has perdut i els estàs buscant. O potser et deixaran enrere: la decisió serà seva. No has deixat mai enrere a ningú? Doncs potser és que la vida és injusta, però tingues en compte que a tu sí que t'hi deixaran.
Segueix el teu camí, i si no en tens, inventa-te'l. Que tinguis sort.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de drocera

drocera

61 Relats

91 Comentaris

78267 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
***

Avui renego dels dies en què em queixava de viure sense pena ni glòria -diu aquell qui està trist.


***

Inspirat en nanorelats, el conte més curt del món:
"For sale: baby shoes, never worn"
de Ernest Hemingway.

***


d: