Camí

"el goig si hi és viatja amb nosaltres"
segurament té més entitat el goig que nosaltres mateixos. Una emoció ens fa canviar radicalment l'estat d'ànim i possiblement mai no som la mateixa persona, molts habiten dins nosaltres, malgrat no ser-ne conscients.
Un poema ple de serenor i optimisme, com una ventada d'aire fresc a la cara de bon matí, el mar aquest poderós inspirador que xucla els instints que duem a dintre.

una abraçada.

molt maco... no sé si era la teva intenció, suposo que no, però m'ha recordat a antonio machado quan diu "caminante, no hay camino, sino estelas en la mar"
molt maco, de veritat :)
un petò molt gran i molta inspiració!

"...
A proa, anem obrint un camí que es desfà a la nostra esquena,
que mai no és igual malgrat l'aparença.
..."

Sense paraules. El resum sensacional, poètic, íntim, vertader.... de l'anar fent. I descobrir que el goig del viatge és en nosaltres mateixos, no en les coses que anem trobant. Ens hi ajuden, és clar, però el viatge és nostre. I els topalls i els esculls. Són nostres. Per trobar-los, patir-los i vèncer-los. I aleshores el camí es converteix en Ítaca...

M'ha fascinat la manera teva d'equiparar aquest camí de l'existència amb l'interrogant permanent que m'inspira l'escuma de la mar. Sempre sembla igual, sempre és diferent.

Una abraçada.

PS. "Ser escriptor no és una feina, és una manera de ser."..... Meravellosa creença.

T'ha sortit rodó aquest poema arrel d'un viatge en vaixell. Una de les vegades que he creuat el Mediterrani em va sobtar pujar a dalt del vaixell i veure en tot el meu voltant només aigua. Vaig comprendre que som molt petits davant d'aquella immensitat. I estava en el Mediterrani. Imagina't el Pacífic!. Molt bó. Veig que tens capacitat de sintesi necessària per els relats breus. Molta salut!.

traçat per la vida. Genial.

Els marges canvien a mida que avancem.

Bon Nadal,

angie

I molt sincer, a mi també m'agrada molt la mar, ja que visc a Mallorca, me puc passar hores contermplant-la, i sempre, sempre hi trob alguna cosa diferent cada pic que la mir.

Ma agradat molt el que has escrit, et deixa un aroma en el cos i una calma que fa que tenguis ganes de viatjar amb vaixell per intentar sentir el que sents tu escriguent-ho.

Una abraçada.

Àngela.

Al llegir aquest poema, m'ha vingut a la ment que he sentit molt de prop les sensacions, les preguntes i les possibles respostes que s'obren en aquest "Camí".
Cada cop que em passa això, penso en aquest fil comú que uneix moltes coses que no es poden veure.

"Alguns, més afortunats,
descobreixen que el destí és viatjar,
i que el goig,
si hi és,
viatja amb nosaltres"

Si poguèssim sentir aquest goig com una part nostra que sempre tenim a dins, sense ficar-lo a judici ni empressonar-lo...

El poema m'ha arribat com l'oneig del mar, ple de vida i misteris.

Una abraçada!