Camí singular

Ningú no vol saber
que a prop de l’ànsia i lluny de la mar llisa
hi ha un altre camí,
desavinent i ple de dubtes,
que s’obre i clou sense esperança.
Camí de marges diferents.

Camí de l’amor petjat a deshora,
sollat de quimeres, viarany del desencís.
Camí de la mort triat endebades.
Camí de l’eixida inútil.
Camí del cap cot, de la nàusea inguarible,
que fuig de l’atzur horitzontal dels somnis.
Camí de l’atzar trencadís.
Camí de l’absurd, estigma d’un sísif immortal.
Camí del retorn directe a l’inici.

Ningú no vol saber
que lluny de l’ànsia i a prop de la mar llisa
no hi ha cap més camí.
Petjades de sorra allisades pel llevant,
llambreig de crepuscles esmicolats sobre la baixamar.
Vana és la cobejança
d’una sendera indeleble.

Tot just hi ha un camí,
que no ho és, diu el poeta.
Un camí singular, tot just.

[Del poemari "La lluna de Tomis"]