camí del port

Vaig cap al port escoltant a en Fito,
lletres que se'm claven a l'ànima,
sentiments que semblen meus.
Camino ràpid, no vull pensar gaire,
només vull veure't.

Em creuo amb coneguts,
amb gent que em saluda,
però a tu no et veig.
Intento enviar-me les llàgrimes,
no pensar, caminar.
El camí és més curt que mai.

Avanço i somio,
l'olor del mar desperta els sentits,
ja arribo.
Per fi, veig el blau del aigua
i el cel que es confonen,
les gavines cercant peixos,
les ones balancejant-se delicades
i sento un poc de pau.
El meu cor es tranquil·litza,
respiro profundament
asseguda al moll.
No vull pensar amb tu,
però els meus ulls humits
miren cap a ca teva.
T'enyor,
és inevitable.
Cada passa que he donat
ha estat per tu,
és així.

No vull tornar
però comença a refredar
i desfaig el camí.
Un altre vegada el mateix;
la gent, un germà,
però de tu, ni rastre...
No vull arribar.

De sobte
com un miracle,
et veig.

No puc deixar de mirar-te,
no puc creure que siguis tu.
Tan bell, tan fort.
Passes sense veure'm
com sempre...
Dos segons fugaços
com una estrella.
Puc demanar un desig?.
Et vull a tu amor.
T'estim.