Camí de tornada

La mirada perduda, amarga, fugissera, provinent d'ulls que no volien veure aquell sol que els incomoda, i pel que tants dies s'han buidat els pous de les seves llàgrimes. Pous on hi guardava el cabal dels meus records assecats entre tres parets i un feix de barrots. Pensant en termes de feina, d'amics perduts, de menjar calent, semblava no ser conscient de la realitat exterior a l'aire corromput de mal alè que emmagatzemava aquell vehicle. No entenia el que veia, tot seguia igual però em sentia com en una altra dimensió, com si de cop totes les lleis de la física haguessin abandonat el seu inútill esforç perquè tot funcionés de forma correcta i previsible, com si, tot de sobte dos i dos ja no fossin quatre; però tot seguia igual, potser amb més forats a la capa d'ozó o menys arbres a l'Amazones però idènticament igual en el fons: els mateixos blocs de formigó i de ciment, el mateix planeta blau recobert d'asfalt, la mateixa harmonia grisa de la gent que es coneix i no es saluda, i d'altres reflexos sinònims d'un món que és una màquina que engrana els seus pistons sense tenir-ne ganes. Llavors vaig començar a pensar en els meus 40 metres quadrats de vivenda, la llet agra que esperava impacient i sense pietat que fes l'inevitable glop que posaria de manifest la meva absència, el llit desfet, els vidres amb pols, i els dies de fer dissabte que hi hauria de dedicar a tot plegat.

Després de la llarga espera (entre semàfors en vermell i avis amb poca pacaiència que manifestaven el seu enuig a cop de clàxon) per trobar un aparcament digne on ajeure els imponents cinc metres del meu automòbil, vaig caminar inquiet, tornant a pensar en la llet agra que de ben segur faria les delícies de les incipients potes de gall que afloraven al meu rostre. Impacient, vaig veure la porta de casa meva (per cert, amb una façana pèssimament restaurada) i, fet un feix de nervis, vaig treure un clauer i amb la mà tremolosa vaig introduir, amb tanta cura com el clímax del moment em permeté, totes i cadascuna de les claus, però cap d'aquelles masses de ferro emmotllat obriren les portes del món en que sempre havia viscut.