Camí de Ronda de S'Agaró

...sí, ho conec de fa anys i és molt bonic. M'agrada molt les paraules que utilitzes per descriure el paisatge i embolcallar-te/embolcallar-nos dins d'ell. Fas venir ganes d'anar-hi! Sóc més amant de la muntanya que de la mar, però hi ha un lloc màgic per mi: Cap de Creus, recórrer les seves cales amb el far de vigilant... sentir la tramuntana que t'empeny i escoltar el silenci de les onades colpejant les roques feréstegues que hi ha... en fi, tota natura, com més verge millor, és fantàstica!

Gràcies pel teu comentari i per enviar-me en aquest magnífic relat! Un petonàs per tu i un altre pel petit!

Ho has clavat. Algú que no hi hagi estat mai, després de llegir-ho agafarà el cotxe i s'hi presentarà.
Ho descrius amb absolut detall i sentiment : el camí, la mar, el cel, les gavines, la loggia o la glorieta ...Tanco els ulls i m'hi sembla veure el fantasma del senyor Ensesa.
L'enhorabona.

cada dia passo per s'agaró

el camí de Ronda per on tantes vegades m'han obligat a passejar!

Aquells dies que estem a Sant Pol, a la tarda, quan la mandra em guanya... però la mama diu que què faig tancada a casa i que vagi a passejar que és bo que em toqui l'aire...

Però un cop ets allà, és maco... Tinc unes quantes fotos maques per aquest caminet!


El cert és que aquest any enyoraré anar a la caseta aquella amb la platja i l'ambient... jo tampoc hi vaig...

a veure si en algun moment en alguna època coincidim!

molts petons, Angie!

Ja hi vaig estar per aquest camí! em va semblar preciós i ens hi vem fer algunes fotos amb els amics. També sen's va caure una pilota a l'aigua i un amic nostre va haver de tirar-se per les roques, quin perill.. però va sortir ilès! genial el temple que dius! em va semblar un camí no se... la teva descripció invoca la seva màgia... molt be angie. Hi hauré de tornar per s'agaró, tota una experiència!

un petonas al nas!

Collunut noia, jo hi he batejat algunes tardes xafogoses, d'altres fredissimes entre aquests serpentejar de desnivells. Sempre hi he estat molt a gust després de mirar al meu voltant i he decidit encauar la meva visió cap al nord on et proposo un altre serpenteig,un xic més curt potser... la caminadeta va desde l'antiga bolera de Calella fins a la platja de Llafranc, l'olor de la flor de nit neguiteja els sentits. si el fas quan l'estiu va dormint-se i tens la sort que cauen quatre gotes t'obres i empenys tot mirant les illes Formigues que de vegades quasi no hi son,
peró sempre tens la sensació que et conviden a una copa de cava per brindar per la bellesa i les bones estones.
Salud i un petó amb certa salabror, que després ja ve el cava.
Descrius de que pa que...
sa que te vui di ?

Ens apropes el paisatge amb suavitat i passió, engendrant entre les paraules una munió de sensacions que arriben amb una força desfermada.

Crec que moltes vegades ens sentim part d'un indret, talment com si es tractés d'una mena de fusió. Llavors tots els sentits ja no poden processar tanta bellesa i es deixen anar entre aquella abraçada que s'escapa de tota descripció possible.
Almenys així és com he sentit aquest passeig improvisat (però conscient) per tantes formes, colors i matisos...

Espero de tot cor que aquesta capacitat per sentir intensament, sempre t'acompanyi; sobretot en els petits moments quotidians, on sovint també hi viu aquesta bellesa tan tendra i feréstega alhora...

Una abraçada de les que escanya!

...una descripció molt atractiva. Jo crec que quan els llocs ens semblen més bonics és quan estem bé i estem forts.