Camí de l'era

Jo no vaig sentir aquest plor dels carros que tan enyores, Raul, però crec que igual que hi ha algunes pors innates, també naixem amb alguns records.

lligat a roda,
el baf de sol
damunt la palla;
l'aigua de canti
del masover.
Jugar al terra,
no saber res.
Ja no ploren, els carros,
i els camps són erms.


Uf, m'he emocionat, Raül, encara puc olorar aquella calor de terra i sega, com en un somni. Una abraçada

a

Hola, Raül;
Recordo com si fos ahir quan els carros arribaven a l'era carregats amb les garbes i el mosso amb la forca les tirava al mig per a preparar la batuda.Gràcies pel teu poema tan maco que em desperta tants records. Estic amb la Maribel que m'escriu aquestes ratlles i t'enviem un abraçada amb molt afecte.

Encara hi ha moltes eres en masies que fan de masia o no. Però el soroll, l'olor, el color que vestien, on ha anat a parar? Has escrit una breu i intensa poesia de record que m'ha encantat i retornat als temps de menut. Frases curtes, precises, potents, sensibles que obren els ulls del pretèrit encara molt present. Una forta abraçada.

Aleix

.. només tinc 17 anys, tot i això, de tant en tant, pel meu poble, encara imagine que escolte algun carro anant cap a l'era. Mai no ho viscut en persona; tanmateix, m'ho han explicat tantes vegades que en sóc partícep, d'aquestes històries.. M'agradaria tant, poder sentir això!
N.