Camí de cendra

Vaig néixer home i moriré home.
Moriré amb el crit de vida callat per la mort.
No em poseu creu a la caixa,
poseu-m'hi un somriure de lluna,
un grapat de la meva terra, per no perdre les arrels,
unes onades de mar, i la sal per conservar.
Recordeu una paraula meva, tres defectes i una virtut.
Per sort vostra, moriré,
no vull quedar com una teranyina
al sofà del menjador, ni al teclat de l'ordinador.
Què en quedarà de l'home
que ha estimat tant; a la seva manera.
Que dels seus sentiments n'ha fet vi
per assaborir en copa de cristall fi.
He entès la força de les paraules,
i que no sempre és bo dir no o dir sí.
Quan els meus ulls tinguin
la mirada de cendra, no podré
fer l'ullet a la lluna.
No deixeu que el capellà digui
tot el que he fet i no he fet,
que pregui per mi, que em pugui
enlairar fins la llibertat de les estrelles.
Potser amb la darrera mirada
no us podré abraçar a tots,
però sabeu que esteu a la meva ànima.
Guardeu la meva ironia per si un dia
un problema, i els meus sentiments,
per si un dia plou i fa mal temps.
Quan els meus peus tinguin petjada de cendra
ajudeu-me a caminar.
La vida, és un crit estripat pel viure...



onatge