CAMBRA ROSA

Hi ha pensaments, de mar, de muntanya, de desert de selva i, també, d’aquella cambra rosa. És el record que no l’ha abandonat en el decurs d’aquells mesos, mesos o anys, tant s’hi val. La cambra rosa l’ha acompanyada sempre, malgrat no haver-la tornat a veure des del dia que la contemplà per darrera vegada. Més d’un cop ha pensat que, potser, estaríem disposats a canviar tot el present i tot el futur per un moment, per un moment del passat. Quan s’interroga sobre quin fóra el que ella triaria, no en dubte gens: el moment que va obrir la porta de la cambra rosa i, gairebé, amb adoració, va acomiadar-se’n amb un : Ara tornem.
No havia tornat, certament. Ni a la cambra, ni a la casa, ni al poble. Després “allò”, prou va fer amb retornar a la vida. Una vida incerta i ben diferent a la que havien planejat. Incerta, sobretot, perquè se n’havia perdut una bona part i la que restava no tenia cap interès en recuperar-la, no, després d’ “allò”.
Durant el període d’absència s’havia refugiat en una torre d’ivori, però ara, ja no hi podia continuar. Abans de sortir a l’exterior, hagués preferit dinamitar-la. Rebé ajuda davant la impossibilitat de sortir-se’n sola; havia lluitat molt fins arribar el moment d’acceptar la crua realitat i abandonar-se a la calor de la terra, encara que, a vegades cremi. O precisament, perquè a vegades crema.
Ho sentia ara en les seves entranyes, quan, després de tot, ha decidit tornar al poble, a la casa i a la cambra rosa, sola. Sola amb els records i els fantasmes. No ha volgut que toquessin res de com ho havia deixat en marxar, precipitadament: S’hi enfrontaria, si volia curar-se.
La seva germana s’ha aturat al peu de l’escala, observant-la com donava la volta a la clau del pany.

Ella, l’embarassada, contempla el paisatge, abastament conegut, tot i que ara, il·lusionada, li sembli més brillant. Van a l’hospital maternal, se li ha avançat el part. El seu marit condueix amb especial prudència perquè és massa valuós el que porta en el cotxe, per cometre qualsevol imprudència i ha reduït la marxa en apropar-se al pas de nivell.
Mentrestant, ella, a la seva esquena sent un soroll, cada cop més proper, en desconeix la procedència i no gosa girar-se perquè li fa tanta por una cosa com l’altra. El camió que els segueix ha pres embranzida, li fallen els frens i es produeix l’estropell.
Estrèpit. Destrossa. Mort. Destrucció de dues vides i estroncament d’una altra. El soroll de les sirenes de les ambulàncies, ja no les sentí. En arribar a l’hospital, sense home i sense filla, ja havia entrat en un coma profund.