CAMBRA ROSA

Un relat de: MariaM
Hi ha pensaments, de mar, de muntanya, de desert de selva i, també, d’aquella cambra rosa. És el record que no l’ha abandonat en el decurs d’aquells mesos, mesos o anys, tant s’hi val. La cambra rosa l’ha acompanyada sempre, malgrat no haver-la tornat a veure des del dia que la contemplà per darrera vegada. Més d’un cop ha pensat que, potser, estaríem disposats a canviar tot el present i tot el futur per un moment, per un moment del passat. Quan s’interroga sobre quin fóra el que ella triaria, no en dubte gens: el moment que va obrir la porta de la cambra rosa i, gairebé, amb adoració, va acomiadar-se’n amb un : Ara tornem.
No havia tornat, certament. Ni a la cambra, ni a la casa, ni al poble. Després “allò”, prou va fer amb retornar a la vida. Una vida incerta i ben diferent a la que havien planejat. Incerta, sobretot, perquè se n’havia perdut una bona part i la que restava no tenia cap interès en recuperar-la, no, després d’ “allò”.
Durant el període d’absència s’havia refugiat en una torre d’ivori, però ara, ja no hi podia continuar. Abans de sortir a l’exterior, hagués preferit dinamitar-la. Rebé ajuda davant la impossibilitat de sortir-se’n sola; havia lluitat molt fins arribar el moment d’acceptar la crua realitat i abandonar-se a la calor de la terra, encara que, a vegades cremi. O precisament, perquè a vegades crema.
Ho sentia ara en les seves entranyes, quan, després de tot, ha decidit tornar al poble, a la casa i a la cambra rosa, sola. Sola amb els records i els fantasmes. No ha volgut que toquessin res de com ho havia deixat en marxar, precipitadament: S’hi enfrontaria, si volia curar-se.
La seva germana s’ha aturat al peu de l’escala, observant-la com donava la volta a la clau del pany.

Ella, l’embarassada, contempla el paisatge, abastament conegut, tot i que ara, il·lusionada, li sembli més brillant. Van a l’hospital maternal, se li ha avançat el part. El seu marit condueix amb especial prudència perquè és massa valuós el que porta en el cotxe, per cometre qualsevol imprudència i ha reduït la marxa en apropar-se al pas de nivell.
Mentrestant, ella, a la seva esquena sent un soroll, cada cop més proper, en desconeix la procedència i no gosa girar-se perquè li fa tanta por una cosa com l’altra. El camió que els segueix ha pres embranzida, li fallen els frens i es produeix l’estropell.
Estrèpit. Destrossa. Mort. Destrucció de dues vides i estroncament d’una altra. El soroll de les sirenes de les ambulàncies, ja no les sentí. En arribar a l’hospital, sense home i sense filla, ja havia entrat en un coma profund.

Comentaris

  • Bon relat[Ofensiu]
    MariaM | 26-07-2017

    Gràcies Montserrat, sempre em llegeixes amb bons ulls. Una abraçada i un bon estiu literari. MariaM

  • Bon relat[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 24-07-2017 | Valoració: 10

    M' ha fet venir esgarrifances , es molt bó

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: