Cercador
Calors que pugen
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Calors que pugen i no estàs en una sauna. Són els canvis per l'edat i s'ha d'entendre i comprendre. O l'efecte del sanador d'ahir (això que et remenin les energies per a bé). Somric. Alguna cosa en sortirà. O serà pels dos gots d'aigua tèbia amb gotes de llimona que fa anys i panys prenc just abans dels àpats (per anul·lar greixos tòxics, on ho posava? potser m'està dissipant més del compte?). O serà el ni gotet sencer de vi negre, que ara hi torno, no pas cada dia, però el que aporta aquest líquid reconforta. Fots una amanida de ceba tallada ben fina, olivetes diverses (poques, com ara cinc), formatge a daus més aviat dauets (del que hi hagi: bola holandès, cabra rulo, sec d'ovella), hi espraies sal d'api (jo sempre he dit 'àpit',que al revés és 'tipa' -bé, 'tipà'-, una curiositat) i força oli del bo, del daurat, del que pica una mica a la gorja. I una o dues -depenent de la mida- llesques de pa autèntic -amb això està tot dit- i al darrere una poma. Unes espelmetes picant l'ullet i tu amb tu i la tele xerrant al menjador i qui se la vulgui escoltar són lluny. Vaig escollir una ampolla per l'etiqueta amb una bicicleta. Preu mig, assequible, tast satisfactori. Llegeixo -fent un esforç visual...la vista, sabut és, els canvis per l'edat, i s'ha d'entendre i comprendre- "vinyes d'Els Guiomets -no, els 'guionets', no!-, una petita vila del Montsant asseguda en una fossa interior envoltada de muntanyes'...i penses: ha de ser bonic i vas directa ara -deixant aquest escrit aparcat- a tafanejar-ho...a veure, a veure...aaaah, era Els GuiAmets (no perdona gens, l'edat). Està al Priorat. L'estació de tren és de totxana rosa antic i està tancada i barrada. Escenari ideal: conté bitllets caducats que no han pogut ser i que s'inventen vides (com s'hi entra?).
Calors i un dia que li diu al sol que gaudeixi d'intervals de fluixesa flegmàtica i que si deixa ploure esperi que gent com jo hagi recollit la bugada estesa ahir, esperant que els esperits de la nit se'n desadhereixin, que ja portem força baules d'ancestres a dins.
La imatge (https://www.facebook.com/photo.php?fbid=298161683906191&set=a.156072684781759.1073741828.100011370862830&type=3&theater) mostra flors d'acàcia al terra d'una plaça que tinc al davant. La meva m`esquerra i un xic de la faldilla (que aviat serà un drap). Són dies de places amb aquest predomini cromàtic al terra, al costat d'un gris o d'un marró o d'un verd. Ahir a mitja tarda, anant amb bicicleta Malgrat-Blanes (fins a una zona de nom que teeela, 'Los Pavos') vigilava el trànsit (això de dur casc la meva clepsa ho rebutja, coses de bruixes tossudes de rierol) i quan per fi vaig assolir un carril verd (que era de color burdeos entre pelat i descolorit) vaig poder estar més pel que agrada més estar: detalls del que el pedalar i avançar permet (amb total validesa d'aturades). Ginestes que encara són joves. El groc ardit que estampen. Carrers de pujada que serà baixada amb til·lers i les flors a terra. Tocar-les i sentir la flaire de la calma que serà trepitjada sense miraments. Fixar-te en una casa adossada que no denota activitat -descuidada- amb els testos amb plantes moribundes i agafar-ne un esqueix.
Trobar -sense GPS, preguntant a la gent- el centre. Seure al graó de l'entradeta esperant. Contemplar a la dreta, distant, un turó blanenc (no em feu dir noms, coses de l'hemisferi esquerre) folrat d'habitatges que s'endevinen d'un standing gens barracós i coronat per una torre de telecomunicacions i una torre de guaita (amb la senyera onejant) que sembla ben bé un tap de cava que no acaba de disparar-se amunt, com els focs d'artifici.
(my vivences and I) (tot el que és, per alguna cosa és) (estar al punt que s'ha d'estar) (i una coma rondinant)
Calors i un dia que li diu al sol que gaudeixi d'intervals de fluixesa flegmàtica i que si deixa ploure esperi que gent com jo hagi recollit la bugada estesa ahir, esperant que els esperits de la nit se'n desadhereixin, que ja portem força baules d'ancestres a dins.
La imatge (https://www.facebook.com/photo.php?fbid=298161683906191&set=a.156072684781759.1073741828.100011370862830&type=3&theater) mostra flors d'acàcia al terra d'una plaça que tinc al davant. La meva m`esquerra i un xic de la faldilla (que aviat serà un drap). Són dies de places amb aquest predomini cromàtic al terra, al costat d'un gris o d'un marró o d'un verd. Ahir a mitja tarda, anant amb bicicleta Malgrat-Blanes (fins a una zona de nom que teeela, 'Los Pavos') vigilava el trànsit (això de dur casc la meva clepsa ho rebutja, coses de bruixes tossudes de rierol) i quan per fi vaig assolir un carril verd (que era de color burdeos entre pelat i descolorit) vaig poder estar més pel que agrada més estar: detalls del que el pedalar i avançar permet (amb total validesa d'aturades). Ginestes que encara són joves. El groc ardit que estampen. Carrers de pujada que serà baixada amb til·lers i les flors a terra. Tocar-les i sentir la flaire de la calma que serà trepitjada sense miraments. Fixar-te en una casa adossada que no denota activitat -descuidada- amb els testos amb plantes moribundes i agafar-ne un esqueix.
Trobar -sense GPS, preguntant a la gent- el centre. Seure al graó de l'entradeta esperant. Contemplar a la dreta, distant, un turó blanenc (no em feu dir noms, coses de l'hemisferi esquerre) folrat d'habitatges que s'endevinen d'un standing gens barracós i coronat per una torre de telecomunicacions i una torre de guaita (amb la senyera onejant) que sembla ben bé un tap de cava que no acaba de disparar-se amunt, com els focs d'artifici.
(my vivences and I) (tot el que és, per alguna cosa és) (estar al punt que s'ha d'estar) (i una coma rondinant)
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436040 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com