Callo... o crido...

Callo….

Les paraules es neguen a rebotar dins la laringe. No en saben… o no volen jugar a cuc i amagar amb els verbs intransigents que tot ho embarbussen. Paraules inertes que tallen com el paper. Semblen músties, pots riure amb elles si no les escoltes… però afilen els seus cantells si t'atreveixes a mirar-les de cara.

Sé que podria dir-les totes, cridant a tot drap, amb la pell enrogida de l'esforç… o callar-les tènuement, com si res… mentre el cabell cau lleuger sobre les meves galtes ara que ha canviat de color i el sol ja no es balandreja en ell, pesadament.

El soroll ambiental apaga els meus sentits, els endormisca… però només això. No sap transformar-los… simplement els enfosqueix amb el mantell de nits sense rostre. Ni tant sols ofega els sons de la meva ment.


Crido…

Però a ningú li importa. Surto corrent i topo amb les costums que es van fer amigues de la meva ombra, ja fa temps. Però ara ni ella els dóna conversa. Ha après, com jo, que caure no fa tant de mal com sembla.

La gent em mira, distant… i segueix el seu camí. La capa de transparència que em van deixar d'herència funciona correctament. Un parell de detalls i serà perfecta.

Així que… he decidit cridar a pulmó… m'he entrenat… i puc… però encara no ha arribat el moment. Entretant…

Sento els crits del meu voltant i em faig collarets amb els seus aguts.