Calia enllestir

Tenia la maleta ben plena, farcida, feia bonys i tot. Pesava un ou. Havia deixat l'habitació ben endreçada, sense pols, vidres lluents, cortina rentada, terra escombrat i fregat dues vegades. De l'armari, les perxes corcades, de fusta i antigues, que es quedessin. Les altres, les de filferro folrat de plàstic de colors lletjots, no va tenir esma de llençar-les, que hi seguissin. La roba tronada, dins una bossa per a ser duta a Humana, li va fer pena. S'imaginà les cares dels receptors amb un 'això gosa posar-nos?', però si realment hi havia crisi no havia de ser així, sinó 'gràcies, malgrat els forats, el desgast, els botons escapats, les cremalleres estropellades, els descosits, les pelades, les taques i els talls'...bé, els darrers no comptaven, moda modíssima com absurdament havien esdevingut. Començà a enyorar certes peces, com les calcetes de blonda donades però tan còmodes i uns texans de pota d'elefant herència d'una tia viatgera hippy-bohèmia que havia treballat per a una empresa via telefonia -tenia bona i convincent veu per a vendre àdhuc ulleres de sol per a l'ull del cul- que mai deia l'edat que tenia i que va gaudir de la solteria i d'un grapat de nòvios. La dona de seixanta-tres anys s'espolsà pensaments i ment només uns segons, emetent un crit que va rebotre contra els espais de silenci on hi havia hagut molts dels mobles que el camió s'havia endut sense contemplacions.

Aprofitar l'energia del crit per fer via, contra les emocions que l'apressaven l'allargà per passar per les tres cambres. La del gran, que en marxar a la universitat va ser un adéu i et veig un cop cada...quant feia? La del mitjà, que emigrà amb una russa que el va deixar per un coreà i que va finalment vivia a la Patagònia on el dol agonitzant de l'amor perdut el colgava amb un voluntariat. La del petit...els dibuixos de la infantesa encara eren rera la porta. Va haver de tancar. Se n'havia anat un dia, dir-ho i executar-ho sense cap tram pel mig. A Austràlia hi falta gent. Bufà des del baix ventre, la dona tocada, tacada ja la cara de llàgrimes amb rimmel i llapis d'ulls. Admeté, un cop més, la seva manca de preparació per a un fet natural, llei de vida. Després vingué la depressió.

Prou. Avançà fins el pati per agenollar-se en un angle on creixia un arbust de carolina. Era el temps d'estar groc arxigroc. Les arrels es nodrien dels cossos de dues gates amb qui havia sublimat la manca de companyia, de caliu, la solitud.

-No us quedeu aquí, sou a dins meu. Com els meus fills.

S'afanyà a no menjar més records ni observar més l'espai, cap flor, cap retall de moments que tossudament se li materialitzés, res.

Quan va ser a la cantonada...va saber que no podia. Retrocedí i entrà a la seva llar novament, la seva vida. Quan l'enderroquessin les màquines que l'empresa de construcció tenia a punt ella suraria amb tot el que havia estimat. Per allò sí que estava preparada.