Calia ajudar?

Aquell home venia de treballar quatre hores, tan parcials com la seva vida.

Arribava a casa seva massa d'hora i com que les parets eren primes com els sous en temps de crisi li tocaria, indefectiblement, d'escoltar els ommm -si eren ben fets- o algun 'ummm' que causava ferum d'intriga del centre a l'altra banda. Sabia que faltava una hora i escaig perquè acabessin la classe de ioga kundalini. Hi havia anat uns mesos: havia estat un regal de la seva ex-ex-examigueta i l'havia amortitzat poc. Era dolorós haver-se de posar de quatre grapes i gastar-se els genolls o li generava ansietat l' haver de respirar amb el nas si no ho havia fet mai. Allò no feia per ell. No. En Drym O'niric era un paio de calanya gandula avesat a una vida acomodatícia i bé que li estava. Observava, tafanejava. Allò el feia somriure. En treia conclusions, en feia elucubracions i com que cansava així complia amb l'existència. Va somriure pensant en la professora d'aquella disciplina, una tal Yvonne afroargentinolusitana, una dona de caràcter que es notava que havia assuaujat. No obstant, a en Drym no li agradava gota rebre ordres, ni que fossin en format dolç consell o suggeriment xiuxiujaire. Per això havia llençat la tovallola. Li havia quedat una imatge penosa de la Yvonne, que era de vida, agafant biscottes d'una carmanyola mentre l'alumnat pranayamejava i com s'hi sucava oli que contenia una figura d'una divinitat amb cap d'elefant: la trompa feia de broc. Després agafava sal d'una pedra d'aquest material, element lumínic fashion en el món alternatiu, i com que en aquell espai hi regnava la humitat i s'anava desfent, no li costava gens d'obtenir-ne per donar més gust a la torrada d'indústria mig eco que volgudament ignorava que no havia d'usar oli de palma per tal que els hàbitats de milers de primats -i els propis animals- no en rebessin funestes conseqûències.

Consciència. En Drym tenia la justa per sobreviure amb el seu caràcter, suma d'herència més influx social més el que fos, que tampoc no analitzava tant.

Ni sabia com...o sí: massa tele, massa informació, segur. Va pensar que si deixava de fumar -si tot just consumia un paquet diari!- podia destinar aquells diners a causes socials. El món estava malalt i serien ben rebuts. Aleshores li va passar pel cap que si els veins de la casa del davant -ell estava en un esquifit apartament de lloguer- deixessin de tenir quatre televisors, tres cotxes i de fer vacances de tres setmanes a un país exòtic i pasessin a una tele, un vehicle i es limitessin a fer sortidetes radials pels pobles de la comarca...podien de ben segur derivar la quantitat-diferència -gran- a ajuda solidària. Com és que no ho duien a terme?

En Drym va fer cara d'emprenyat. No li convenia. Volia anar a passejar abans de sopar la pizza mediocre de cada dimecres. Li feia mal estirar uns esquiotibials rígids que no volia traduir en una certa transparència de l'ànima.

Tot era incongruent, tot eren contradiccions, va concloure. Els de la casa sense hipoteca de davant per davant no canviarien el seu modus vivendi. I ell havia de deixar el tabac?

No s'hi faria mala sang. No serviria de res visitar-los i explicar-los les seves comprensibles i sàvies raons. Imaginava que o els faria emprenyar -avergonyir ni hi contemplava- o reaccionar com ell: trobar què dir d'algú altre i com podia actuar. D'aquesta manera s'encetaria una cadena que de pensar-la...el deixava exhaust. Fora comentaris escoltats i sentits!

-D'aquests temes se n'ha de fer càrrec el govern, que per això paguem impostos.
-Ja estem en un país que es pot dir tercermundista. No pot entrar més gent i no se l'ha de mantenir.
-...

En Drym O'niric va xiular per tal que aparegués un gos petaner que li llepava els bessons -tot i no aconseguir relaxar-los-hi- mentre voltaven per l'àrea de sempre. Li donaria un residu de pizza. Alguna cosa bona hauria fet. I a oblidar tanta història, en Drym i els seus trets (in)humans, gens atípics, per cert.