Calàbria amb Provença

Un relat de: ignasicarsícostas
La Cecilia va estirar les cames i va recolzar tot el cos en l'ampli i còmode seient, al costat tenia una tauleta amb una copa de cava gelat i un platet amb bombons de xocolata. L'hostessa li va deixar una manta amb l'aspecte de ser molt suau per si s'endormiscava i li agafava fred.
L'avió s'havia enlairat de l'aeroport del Prat a Barcelona amb destinació a Buenos Aires. Uns instants enrere deixava aquella terra en què havia viscut tan intensament les últimes setmanes i de la qual desconeixia tot fins feia uns mesos...
Arribada de poc a casa d'un viatge de feina revisava la correspondència acumulada. Entre les factures li va cridar l'atenció una carta que provenia de Barcelona. Estranyada, va mirar el remitent: «Notaría Fernando Casas - Aguado y Sánchez de Cancelas», la va obrir encuriosida i a mesura que la llegia la boca se li anava desencaixant.
El seu besoncle August, del que mai havia sentit parlar-ne, li havia deixat en herència un pis al xamfrà dels carrers Calàbria amb Provença a la ciutat de Barcelona i havia d'anar-hi pròximament per prendre'n possessió.
La sorpresa va ser majúscula perquè a casa mai ningú havia anomenat aquest besoncle per a res, alguna tieta que encara li quedava en vida tampoc en sabia res i ella era conscient que provenia d'una família de catalans exiliats a l'Argentina durant la guerra civil espanyola, però creia que no hi havia cap parent, o a molt estirar algun de molt llunyà.
Buscant pels papers dels pares va trobar que mantenien correspondència amb uns cosins segons que vivien en un petit poble al sud de Catalunya, on precisament havien sofert una de les batalles més cruels de la guerra i que va ser clau per decantar la victòria al bàndol feixista.
Unes setmanes després va agafar l'avió i es va plantar a la notaria per arreglar els papers. Un cop fet el tràmit i pagat els esgarrifosos impostos que li van exigir, va dirigir-se al pis. Calàbria i Provença, quins noms més bonics per tenir-hi una casa. El pis era un primer, just a sota de la copa verda d'aquells plàtans repartits per tota la ciutat. Va posar la clau al pany, la va girar i va empènyer amb força la porta que, al contrari del que pensava ella, s'obria amb facilitat.
Allò anava de sorpresa en sorpresa, el pis estava atapeït per totes les parets de llibres, la sala, el menjador, el passadís i els dormitoris, pel mig hi havia més caixes amb llibres i ampolles de licor buides a dojo. No donava crèdit al que estava veient, podia ser una biblioteca aquell pis... Diccionaris de diverses llengües, revistes literàries, llibres de viatges, Edgar Allan Poe, Virginia Wolf, Descartes, Calderón de la Barca, Quim Monzó, Maria Aurèlia Capmany, mapes de carreteres, revistes de El Capitán Trueno de Víctor Móra, Isabel Allende...
Era gran, potser devia tenir uns cent metres quadrats i el balcó que anava de banda a banda del xamfrà amb una reixa modernista era una preciositat. Quina llàstima que no pogués gaudir-ne, què faria ella amb un pis a Barcelona i vivint almenys a vuit mil quilòmetres. L'havia de posar en venda i valia més que no s'hi aferrés molt, a la fi només feia dos mesos que en sabia de la seva existència.
Va anar a l'hotel on s'estava aquells dies i des de l'habitació va buscar a l'agenda el telèfon d'aquests parents llunyans, almenys calia fer-los una visita i potser ells sabien alguna cosa d'aquest besoncle August, tan desconegut per a ella.
El telèfon, amb sorpresa, l'hi havien facilitat a la notaria, ja que els següents hereus del pis eren ells. Amb l'adreça a la mà varen buscar fins a trobar el número.
—Hola, soy Cecilia Güell. Con quién hablo?
—Maria Cases, què vol?
—Es un poco largo y extraño lo que voy a contarle. Tenga un poco de paciencia conmigo, se lo pido por favor.
—A veure, digui.
—Como le he dicho, soy Cecilia Güell, vivo en Buenos Aires, en Argentina, y ahorita me encuentro en Barcelona. Recibí una carta de una notaría en que me notificaban que un tío abuelo mío me dejó en herencia un piso acá. Rebusqué en los papeles de mis padres por si había algo sobre este tío abuelo y encontré que se carteaban con ustedes y resulta que somos primos lejanos, me gustaría conocerlos.
—Sí que tens raó, sí que fa anys ens escrivíem amb uns parents llunyans de l'Argentina, el Ramon i la Cecilia.
—Sí, mis padres.
—Crec que eren cosins del pare del meu marit. Sí que ens faria il•lusió veure't. Espera que et dono l'adreça, nosaltres vivim en un poblet al sud de Catalunya. Tens cotxe?
—¿Auto? Sí, no se preocupe. Yo alquilo uno.
Les dues dones van quedar per trobar-se al cap de dos dies. El marit, quan va arribar de llegir el diari al cafè i li va explicar la dona el que havia passat, es va posar neguitós de la il•lusió que tenia per conèixer algú d'aquella branca de la família.
Van passar els dos dies volant, la Cecilia va tornar al pis per veure si hi havia roba o documents que li fessin especial il•lusió. Amb un dit anava recorrent les prestatgeries: Günter Grass, Tirant lo Blanc, Sòfocles, Josep Pla, un atles del món dels anys quaranta, Mary Shelley i el seu Frankenstein, El Capital de Karl Marx, diversos llibres per aprendre a jugar als escacs, Història de la Segona Guerra Mundial...
Era el dia de conèixer els parents, això del GPS anava genial, havia recorregut mig país i ja era a la porta de casa dels seus cosins. Ells potser eren una mica més grans, però no massa. Després dels petons i les abraçades corresponents la van fer entrar a casa, on a l'hora de dinar vindrien els seus fills i, més tard, amb la fresca del vespre, li ensenyarien la casa dels seus besavis. La van convèncer per quedar-se dos dies i conèixer la zona, més dies no podia perquè tenia el bitllet de tornada a Buenos Aires tancat.
Van fer cap els fills, un noi i una noia una mica estranyats de saber que tenien família a l'altra banda de món.
Tots plegats van fer el que havien acordat, van visitar la casa, ara en runes, i els llocs més bonics i interessants del voltant, als vespres ambdues parts explicaven com els havia anat la vida i totes les anècdotes que podien.
La Cecilia els va descriure el pis il•lusionada, però també amb una mica de desencant perquè volia deixar-lo, vendre'l i amb els diners obtinguts tenir una bona reserva per la vellesa.
Cansada, després de sopar la Cecilia va anar a dormir aviat, la família va quedar-se a taula, acabant de cruspir-se els fruits secs i unes copes de vi ranci.
El fill, casat i amb dues filles, va fer una proposta que primer els va semblar boja a tots, comprar ell el pis. Li servia com inversió, com punt d'arribada i sortida dels seus continus viatges i de llar per a les filles quan comencessin a estudiar a la universitat. A poc a poc va anar convencent la família fins que varen arribar a l'acord de fer-li la proposta a la Cecilia. Retrobar un pis d'un avantpassat desconegut i replet de llibres i de vés a saber quines coses que podrien anant descobrint era una oportunitat que no podien deixar passar.
A una velocitat de vertigen, donada la marxa immediata de la propietària cap a Buenos Aires, la proposta va ser acceptada, es va parlar amb els bancs, van trobar hora en una notaria i ja es van trobar a les mans amb unes claus d'un pis a la cruïlla Calàbria amb Provença a Barcelona.
Els quatre membres de la família Mestre-Arola es miraven el pis des del xamfrà al mateix temps que la Cecilia, amb el seu cava, manta i bombons de xocolata, desapareixia per sempre més en un punt indeterminat entre les illes Canàries i l'arxipèlag de Cabo Verde, l'avió va ser la seva tomba.
En obrir la porta van tenir la mateixa reacció que la recent malaurada Cecilia, amb els dits anaven resseguint les prestatgeries a vessar de llibres i esquivant les caixes repartides per terra amb més i més llibres. Guia ornitològica dels ocells de Westfàlia, Història cronològica dels reis visigots a la península Ibèrica, Montserrat Roig, José Luis Sampedro amb el seu etern El amante lesbiano, Javier Cercas, Valle-Inclán, Guia de les Catedrals Gòtiques Alemanyes, Juan Rulfo, Gabriel García Márquez...
Els següents tres dies varen fer tria dels llibres de les prestatgeries, donant els que per a ells no tenien interès i col•locant els triats de les caixes repartits per on podien per les parets. Van llençar tota la roba del tiet August i les desenes d'ampolles buides i mig buides de totes les classes de licor.
A part del desordre dels llibres, la veritat és que els va sorprendre l'estat del pis, realment no estava brut, ni polsós, segurament algú venia a netejar-lo periòdicament.
Un cop posats llençols nets i endreçada la cuina van poder prendre possessió real de la seva nova propietat, van sopar i van dormir totes les hores que van poder després de l'esforç fet per convertir d'aquell pis en un lloc habitable.
Van passar les setmanes i el pis s'anava utilitzant, ara un cap de setmana que hi passava tota la família, ara una nit abans d'agafar un avió a primera hora del matí.
Els llibres donaven un ambient diferent a la casa i, si bé era impossible llegir-los tots, sí que de tant en tant n'estiraven algun per fullejar-lo. Els pares triaven autors catalans actuals, la filla gran tots els que tenien a veure amb alguna cosa de ciències i la menor tenia una especial predilecció, incompresa per tots, d'autors centre i sud-americans.
Un dia la filla gran repassava les prestatgeries per si trobava algun llibre molt especial o una carpeta amb documents del tiet August, ja que fins al moment no havien trobat res.
Es va aturar damunt del llom d'un llibre que era a dalt de tot, en el passadís, semblava molt antic i el va agafar, Métodos de riego modernos para los frutales Ediciones Agrícolas, Barcelona, 1888.
El va fullejar, realment era molt antic, amb els gravats fets a mà que representaven uns senzills regs per aspersió i per degoteig. Estava sola a casa i va anar fullejant els més de cinc-cents fulls, enamorada de la traça que tenien en fer els gravats. Quan va voler tornar el llibre al seu lloc va veure un petit forat, potser de la mida d'una moneda d'un euro a la paret. Amb dificultat va posar-hi el dit i li va cabre tot dins. Sorpresa, va deixar el llibre sobre la taula i es va mirar la paret. Era més ample l'espai que hi havia que la prestatgeria i la paret juntes. Va començar a mirar i prendre mida a la resta de prestatgeries i parets i, en quasi totes ocorria el mateix. «Com no ens hem adonat abans de tot això?», pensava ella anotant-ho tot en un full.
Va arribar el pare i ella, tota excitada, li va ensenyar el forat i les amplades de les parets, ell, cansat, va quedar sorprès de la troballa i també que ningú hagués vist res fins ara. Va proposar sortir a sopar, descansar i l'endemà dissabte ja s'ho mirarien amb més calma. Segur que eren càmeres d'aire per aïllar millor el pis, no calia donar-li més importància. Van sopar en un restaurant italià, la filla gran s'inventava tota mena de teories sobre els espais buits i el pare assentia tota l'estona, però amb el cap a la feina. Costava desconnectar.
Dissabte al matí, després d'un bon esmorzar i encara amb pijama tots dos, van anar a mirar-se el forat, el pare va introduir el dit adonant-se que realment era profund. Van decidir retallar o picar un tros més gran i veure si amb una llanterna o palpant trobaven alguna cosa.
Van enretirar els llibres dels costats i amb un martell picaren la paret que va resultar ser d'una rajola molt prima recoberta de guix i aquest, de pintura.
Amb la llum van aguaitar, però l'angle no els deixava veure molt i no van aclarir res. La filla, pujada damunt d'una cadira, va posar el braç pel forat més ample i va anar rodejant-lo tot fins que va exclamar:
—Pare ja ho tinc, ja he trobat una cosa, és un pal recobert de roba. Espera, que està travat amb la paret o lligat. Espera...
La noia va estirar tant que el pal es va despendre amb força, va caure de la cadira damunt del pare i van rodolar tots dos per terra. Un cop recuperats de la caiguda i de veure que no s'havien fet mal es van aixecar amb un rampell allunyant-se del suposat pal, que, en realitat, era un braç d'una mòmia o d'un esquelet. Bocabadats, van enretirar-se muts cap a un racó del passadís sense perdre de vista la imatge horrible d'aquell os amb la mà enganxada embolicat en una màniga de roba tota corcada. Van acudir, en sentir el terrabastall, la mare i l'altra filla, que van quedar horroritzades en veure l'escena. A poc a poc la calma va arribar i primer que res van portar les nenes del passadís a la cuina. El pare va trucar a la policia, que va acudir ràpidament.
L'inspector va arribar acompanyat de la divisió científica, que va ser la primera a actuar. Van posar el braç en una bossa de mostres i van aïllar tot un perímetre al voltant del forat.
Tota la família va quedar reclosa, de moment, a la cuina. Per a la policia totes les possibilitats estaven obertes, no es podia descartar ningú com a implicat.
Els agents van introduir una càmera pel forat de la prestatgeria i van veure que realment hi havia un cos sencer. Ràpidament van començar a treure llibres i a apilar-los al menjador per si hi havia algun document entre ells que ajudés a aclarir la causa de l'emparedament.
En treure el cos i deixar-lo a terra, el forense va dir que almenys feia quaranta anys que estava darrere la paret, momificat i vestit de l'època. En la inspecció més acurada del cos van veure que darrere la jaqueta portava cosida una estrella de David i el número vuit, era un home.
La policia no va quedar satisfeta amb aquesta troballa i seguint les indicacions de la filla, que els va fer veure la diferència d'amplades de les parets, van anar desmuntant tota la casa i trobant cadàvers emparedats, fins a nou, de manera que el moviment policial va ser enorme, col•lapsant tota la zona de l'eixample amb ambulàncies, cotxes oficials i cotxes de policia.
Ja de matinada, quan havien aconseguit treure de la casa les nenes i dur-les a casa d'uns parents, els pares, sols, van començar a rebre les explicacions de la policia, fins on podien explicar.
Havien trobat dins de les parets de la casa nou cossos, cinc d'home i quatre de dona, tots assassinats i emparedats al votant dels anys cinquanta, tots duien una estrella de David cosida a l'interior de la roba, prop del cor i un número que anava de l'u al nou. Mancant l'autòpsia rigorosa i les anàlisis d'ADN era evident que qui havia fet allò era un assassí en sèrie, amb una clara motivació racial, si no eren les estrelles trobades, un motiu per voler confondre una possible investigació. Les víctimes estaven recobertes de guix, el qual havia servit per absorbir tots els fluids i darrere les parets s'havien anat consumint. A partir d'aquí havien de començar a fer hipòtesis per trobar el culpable de tota aquella matança.
Els pares es miraven terroritzats, sense dir-se res, sabent, però, el que pensava cada un, que havien comprat un cementiri en lloc d'un pis. «Qui voldria viure en aquest lloc?» rumiaven. «I els veïns? Quin horror!». Pensaven en la Cecilia perduda al mig de l'atlàntic i se suposava que sense saber res de tot allò.
Nou persones assassinades, amagades durant cinquanta o seixanta anys, sense que les seves famílies les retrobessin, desaparegudes i per ser només jueus. Qui podia haver fet tot això i viure envoltat tots aquests anys de cadàvers, si és que en coneixia l'existència. Seria el tiet August? Seria algú altre que li havia venut el pis a ell? El fet era que el pis estava perdut, els diners també i els ànims per terra. Recordarien les nenes la visió d'aquell braç tirat al mig del passadís? Massa qüestions s'amuntegaven en els seus caps i poques respostes podien obtenir.
Un xicot estava prenent el sol durant les seves vacances a l'illa del Hierro, en la platja de Timijiraque bufava un vent una mica molestós que anava de mar cap a terra. Hi havia molt poca gent en aquella platja, podia dir-se que estava pràcticament sol. Va decidir prendre un bany encara que el vent provocava unes ones bastant grans. Nedant i bussejant anava passant l'estona fins que un objecte dur el va colpejar el cap, per sort no li havia produït cap ferida, però en sortir a la superfície va quedar-se astorat de trobar-se rodejat d'objectes diversos, roba, plàstics... la resta d'un naufragi o d'un accident. Va agafar una bossa de dona que li va cridar l'atenció i amb ella va sortir de la platja. En obrir-la va trobar un llibret manuscrit, era un diari.
Oblidant-se de trucar a emergències o a la policia per avisar que estaven arribant a la platja, portades pel corrent, les restes del que semblava un accident aeri.
Va començar a llegir el diari, era d'un tal August Mestre que vivia a la cruïlla de Calàbria amb Provença de Barcelona. La història es posava interessant, aquest home amb anterioritat es deia August Von Meyer, alemany que va arribar a ser coronel de la Schutzstaffel, la SS, durant la segona guerra mundial. S'havia amagat a Espanya, on havia viscut discretament fins a la seva mort feia uns mesos.
«Era el manuscrit d'una novel•la?» pensava el noi. Allà era escrit com el tal August havia assassinat nou jueus que havia localitzat a Barcelona i els havia emparedat. Havia viscut rodejat de cadàvers en la seva petita venjança per haver perdut la guerra i amb afany de servir al Führer.
—Au! —va exclamar el noi—. Aquests escriptors ja no saben que inventar-se.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: