Cal no oblidar la història (2 - versió futurista)

Un relat de: ismael

CAL NO OBLIDAR LA HISTÒRIA (2 - versió futurista)

En Samuel no sabia què fer. Dubtava dels rumors que sentia darrerament en el poblat. La seva era una cultura relativament jove i un humanista, que era el nom que rebien els qui ensenyaven i debatien en els centres on els joves es concentraven per aprendre i discutir qüestions que ells creien que eren importants relacionades amb la vida d'aquella jove i sola cultura.
Era una cultura que havia sobreviscut al seu èxit i a la prepotència del seu pensament dels segles anteriors. De fet, la informació que tenien fins mil anys enrere eren llibres, quan aquests explicaven que ja s'arribava a d'altres planetes però també que el propi home estava destruint el planeta que li proporcionava tots els condicionants per ésser una cultura excepcional en més d'un sentit; per ser estudiada igual que ells feien amb els animals inferiors i es va anar degradant. De fet, els humanistes estaven segurs que això darrer és el que va passar però no en tenien cap constància de com vas ser. Si succeí en mil·lèsimes o fou resultat del temps. La majoria creien en la primera hipòtesi perquè no deixaren rastre. Inclosa la possibilitat d'una guerra; civil o contra una altra tribu. El planeta tornà a créixer per si mateix. Es consideraven uns privilegiats i només podien comparar-ho amb allò que sabien per les lectures: quelcom similar que havia succeït feia molts segles fent desaparèixer les espècies dominants d'aquell moment, abans del desenvolupament definitiu de l'home.
En Samuel volia recuperar la part més important d'aquesta història. Li venia picor al nas quan sentia parlar als humanistes -"professors" n'havien dit durant moltes èpoques- de tants segles i que per a ell significava un buit per una cultura que en menys de mil anys no havia aconseguit estar-ne cent en pau. En realitat, pensava ell, era com si el cicle es repetís i l'home estigués a l'edat de pedra o de ferro o... ara, ara no ho recordava!
A vegades, garlant amb els seus amics de quina era la millor civilització de les conegudes per ells i sempre pensava que li hauria agradat viure en aquests segles emocionants però que no se sap com acabaren per contribuir a no malmetre una cultura amb tants anys al seu darrere. Però ara mirava el seu entorn i només veia una gran vall rica en naturalesa per tots els costats. Un barrejar de colors verds amb diferents tonalitats de marrons i vermellosos que es barrejaven amb un rierol que seguia de dalt a baix el curs que la naturalesa li indicava i ell repartia les diferents tonalitats i brillantors de blaus segons per on lliscava o pel reflex de roques, arbres, petits núvols o pel mateix fer del riu, que a vegades dibuixava més ombra amb blaus més foscos. En alguna vessant no es podia quedar molta estona contemplant aquesta tauleta de colors multicolor perque els raig del sol anaven directes als seus ulls després de desviar-se en aquest espès tros de naturalesa que quedava mig amagat en la vall.
En aquests moments en Samuel havia desconnectat de qualsevol idea que tingués al cap però al tornar a funcionar les seves neurones no podia imaginar-se com en el mateix planeta uns segles abans existia la mateixa naturalesa amb la mateixa espècie humana però amb grans urbs i una manera d'entendre la vida completament diferent fins a deixar el planeta sense rastre.
Actualment, no havia variat gaire, pensava. Quan es van anar ajuntant els supervivents, de seguida es van formar dos grans grups. Per un costat, els guerrers, ja que hi havia molta terra verge i això significava menjar i comerç; i per altra banda, dos subgrups: la gent que vivia del camp perque no volia lluitar i preferia viure de la naturalesa i crear eines o d'altres treballs coneguts gràcies als llibres descoberts i, finalment, la gent considerada intel·ligent, els futurs humanistes.
Es va intentar aconseguir l'agermanament gràcies al comerç i l'ajuda d'uns amb els altres ja que vivien en petites viles properes segons la coneixença, tot i que un dels primers efectes a estudiar va ser que semblava que érem a on abans era anomenat l'antic Orient Mitjà, sense poder concretar el lloc, però les famílies i gairebé poblats sencers que convivíem junts parlaven i teníem costums diferents. Inclús gent de pell bruna i cabell negre i arrissat convivien amb d'altres que eren blancs amb cabell estirat i ros, per exemple. I el que és més important: la gent no li donava gaire importància a aquestes diferències mentre els humanistes sabien que havia estat una de les causes de desacord de la darrera civilització.
Els problemes reals van començar quan les tribus armades es van posar fortes davant els agricultors assegurant que els defensarien d'altres tribus diferents que havien descobert a l'altre costat d'un petit mar. De pas, era una excusa per arrenda'ls-hi la terra. Els agricultors no n'estaven segurs però realment existien altres tribus, que potser vivien de manera diferent a ells i amb altres costums i també necessitarien les terres per a l'agricultora o potser ja hi eren però ja s'havien enfrontat en els darrers cent anys amb diferents tribus o entre ells mateixos per conquerir aquella magnífica terra i la naturalesa que habitava en gairebé tots els paratges. "Quan un poble no vol lluitar o no lluitar intenta aconseguir un acord o ho evita marxant per no defraudar els seus ideals"- li havia dit un dels humanistes a en Samuel quan aquest li preguntà preocupat pel rebombori que s'estava creant.

Per si aquella tensió entre petites tribus no era suficient, pocs dies després aparegueren d'una de les vessants del riu, il·luminats per l'aigua del riu i el sol lluent que feia llavors, una part d'una tribu que semblaven humanistes, amb bates totes iguales i cinturons i robes per envoltar els colls bordats de diferents colors, que deien saber com l'home havia aparegut en aquelles condicions i sense deixar rastre de cap altre civilització. Aquesta novetat provocà commocions al poblat. No per la notícia, sinó perquè suposava que d'altres tribus tenien un coneixement superior. Samuel conversà amb un dels humanistes que més coneixia i li tenia més confiança sobre aquest nou dubte creat. Aquest respongué que el problema no era què ens oferien la gent de qualsevol tribu sinó el saber competir aquest coneixement i poder créixer junts per tenir un coneixement millor.
Aquestes paraules van convèncer del tot en Samuel. Ell s'enfortia d'una cosa i uns valors que ja portava a dintre des de feia anys; de fet, era una particular herència del sobreviure de la seva família per l'època que li va tocar de viure. El que no sabia és que a fora la gent de l'altre tribu ja estava convidant a reunions i xerrades sobre la informació que deien tenir. I no ho van anunciar al cap de la tribu o als humanistes ans als agricultors i soldats sense terres i, per tant, sense recursos per haver estudiat suficientment a part de l'art de les armes. Aquestes reunions, gratuïtes, publiques, però amb un recel per part d'en Samuel va fer-li recordar les darreres Grans Guerres de l'última civilització, quan el mètode per influir les idees era mitjançant el poble més que mostrant grans armes a l'enemic.

A l'arribar a casa, en Samuel s'assabentà que aquest grup estava contínuament fent reunions i que, després de molt parlar -i ben parlar, recalcà el seu pare, home aficionat a la lilosofia i lletres- tot el que fan és ensenyar velles eines de materials superiors al ferro però que no saben exactament què és quan són preguntats, materials que, d'altra banda també hem trobat nosaltres. I llavors ve la gran pregunta que en cada reunió deixem fer a un humanista: "I, ¿D'on ve tot això?". I com si estiguéssim en un espectacle de màgia despleguen un llarg papir ajudats per una mena d'aprenent i mostrant-lo a tots els costats diuen mentre l'assenyalen tots amb el dit clarament: "D'aquí!".
Llavors quan se li pregunta que hi ha en aquell papir resulta que, segons ells, són les primeres escriptures de l'emperador que vivia en aquelles terres i defineixen el costum de vida i el seu futur -uuiiiii, pensà Samuel- no cal que segueixis. - Ara volen les terres, no? La resposta d'el pare d'en Samuel no va ser la que s'esperava. Es veu que volien tractar amb ells per aconseguir el màxim profit per ambdós. El màxim profit?? Es presenten amb un tros de papir i diuen que serem els amics d'aquell magnífic arxipèlag d'illes. I justament volen compartir la més verge i productiva?
El seu pare notà en la cara del fill que alguna cosa rondava capciosament. Samuel estigues tranquil. Tu mateix em vas explicar que segons els teus ideals i recomfirmats per un humanista company teu, és millor compartir que voler jugar sols. A més, t'haig de dir una cosa molt important: aquests pactes els volen fer ja que aquesta gent coneixen aquesta mar des de fa molt i saben que en aquesta època l'illa arriba a desaparèixer per culpa de les ones. Podem desviar-nos de l'època marítima més perillosa i després tornar i no ho haurem perdut tot.
En Samuel va tenir picor al nas però aquesta vegada va ser de pensar en un altre canvi. Aquest no tant fort, és clar. Durant aquella setmana no va parar d'haver-hi reunions entre guerrers, agricultors, humanistes, dones i nens que estaven sols i els màxims representants de cada grup amb el cap. I sovint s'havien de repetir alguna de les reunions perque sortien qüestions noves i es volia que tot el poblat tingués la màxima informació per poder decidir. La darrera proposta era estar-se en una altra illa de l'arxipèlag més ben defensada de la mar per no haver-se d'anyunyar molt degut a que la decisió seria unànime: o marxaven tots o es quedaven.

Els havien promès un paradís, un lloc on viurien feliços, on tindrien una terra per treballar-la, allà no hi hauria ningú que els explotés. Tots provenien del mateix poblat i eren tractats com per començar una nova vida.
Els embarcaren en un gran vaixell només per a ells. Fou llavors quan els més intel·ligent
s, els humanistes i artistes sobretot, van començar a sospitar. Davant la sobtada mirada d'en Samuel i la resta van veure que tots eren coixos, cecs, sords, muts o amb algun altre defecte físic rellevant.
Quan portaven més de dos dies i mig de viatge i amb la incertesa de saber quin era aquell origen que els hi havien promès, un artefacte explosiu acabà amb la vida de tots ells, que ara descansen per sempre més en el fons del mar.

Jo, com en Samuel, no sé com va començar tot però vull evitar un final produït pel propi home. Potser és per això que em pica el nas quan penso que per a qualsevol qüestió cal no oblidar la història.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer