Cercador
Cal fer el que se sent
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
El vell, encorbat i amb roba tronada, ni va poder seure a la cadira de cada matí de la taula de la cuina de fòrmica grogosa. Li brillava el front. La pell, colrada d'estar a l'aire lliure, cuidant l'hort, semblava més rebregada.
Jo me'l mirava i així el recordo. No ho puc esborrar.
De seguida van aparèixer les primeres llàgrimes. Ni passaven pel lacrimal. Massa dolor. Un cop lliscant les inicials, les que seguiren, desembussaires i terriblement incomptables, fluïen com un reguer al rostre de l'ancià, passant pels xaragalls de les arrugues. Els ulls, aigualits i gris-blavosos -com aquell to de certes pedres de certs castells de la ruta del Loire- no miraven enlloc i alhora qui sap fins a quins endins es traslladaven per trobar, amb el deliri de la urgència, records...perquè ens aferrem als records per ajudar a tapar la mort.
El cafè amb llet, just sota d'ell, amb el pa estovat, a punt per poder esmorzar, rebia la pluja de la cara de l'home desolat. Jo observava com la tassa s'omplia més i aviat vessaria.
El meu pare segurament sanglotava. El silenci de l'amagar-ho ho deia. El meu pare a la cuina, immòbil, com una estàtua, anquilosat, incapaç de cap altra reacció.
Per què no vaig deixar d'analitzar-lo i, en comptes d'això, vaig abraçar-lo fort fort i, plorant amb ell, no vaig dir-li que l'estimava molt molt?
Perquè això no es fa (m'ho havien ensenyat sense llibres, per imitació).
Cal aguantar, I la pedra al pit que creixi i el crit que s'ofegui.
I jo, amb la pedra i el crit a dins, ara que el pare ja no hi és, no puc oblidar, no, no puc, aquell dia que li vaig haver de comunicar que el meu germà s'havia suïcidat.
Jo me'l mirava i així el recordo. No ho puc esborrar.
De seguida van aparèixer les primeres llàgrimes. Ni passaven pel lacrimal. Massa dolor. Un cop lliscant les inicials, les que seguiren, desembussaires i terriblement incomptables, fluïen com un reguer al rostre de l'ancià, passant pels xaragalls de les arrugues. Els ulls, aigualits i gris-blavosos -com aquell to de certes pedres de certs castells de la ruta del Loire- no miraven enlloc i alhora qui sap fins a quins endins es traslladaven per trobar, amb el deliri de la urgència, records...perquè ens aferrem als records per ajudar a tapar la mort.
El cafè amb llet, just sota d'ell, amb el pa estovat, a punt per poder esmorzar, rebia la pluja de la cara de l'home desolat. Jo observava com la tassa s'omplia més i aviat vessaria.
El meu pare segurament sanglotava. El silenci de l'amagar-ho ho deia. El meu pare a la cuina, immòbil, com una estàtua, anquilosat, incapaç de cap altra reacció.
Per què no vaig deixar d'analitzar-lo i, en comptes d'això, vaig abraçar-lo fort fort i, plorant amb ell, no vaig dir-li que l'estimava molt molt?
Perquè això no es fa (m'ho havien ensenyat sense llibres, per imitació).
Cal aguantar, I la pedra al pit que creixi i el crit que s'ofegui.
I jo, amb la pedra i el crit a dins, ara que el pare ja no hi és, no puc oblidar, no, no puc, aquell dia que li vaig haver de comunicar que el meu germà s'havia suïcidat.
Comentaris
-
Tan sols espero...[Ofensiu]Annalls | 19-12-2012
....que no sigui autobiogràfic. M'estranyaria d'una persona com tu que t'haguessis
quedat com un pedra, però mai es sap, tots tenim cops amagats.
El fet es anar aprenent.
Anna -
Cal fer...[Ofensiu]bardissa | 16-12-2012 | Valoració: 10
...el que se sent, es vol, es sap, i es pot.
Mirar enrere i fer-se preguntes, fins i tot de moments dificilíssims com aquest, cal fer-ho sempre que serveixi per crèixer.
Mirar enrere per jutjar-se, potser no cal fer-ho mai.
Aquest relat tant dur m'ha emocionat i, per sobre de tot, m'ha entendrit.
Em descobreix un més dels vessants de la Mena que jo encara tinc per descobrir alhora que em fa sentir que, com tu dius ets aire i foc... peró evidentment ets infinita.
Les teves paraules m'han fet reviure el moment en que, als meus 14 anys, van trucar al pare per dir-nos que el meu germà de 15 acabava de morir i, aleshores, jo tampoc el vaig saber abraçar.
Buscaré els minireptes de novembre de "records del pare" on vas presentar aquest relat doncs en aquests moments em sento immersa (i em sap greu que monotemàtica) en un garbuix d'emocions lligades gairebé totes a ell.
Salut i amor Mena!!!
bar.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436126 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com