CAIGUDA LLIURE

Un relat de: Ester Safont Artal
CAIGUDA LLIURE
Aviat farà un any que ens vam separar. Sí, tot una mica encobert rere la típica frase de “ens donem un temps”, “sí, sí, és clar!”, “al setembre en tornem a parlar”. Vam acomiadar-nos anant a dinar tots tres, amb la nena, sota una aparença de normalitat absoluta. Dos petons, “adéu”, i “ja em diràs què tal quan estiguis instal·lat”. Sense llàgrimes però sense somriures, si més no amb un rictus semi-amarg al rostre; en un acte aparentment conscient i sensat que posava un punt i a part (ja es veuria si final) a setze anys d’una bonica relació, amb moments inoblidables però també convulsa i plagada de retrets mutus. No n’havíem sabut més. Tampoc sé si ho havíem provat prou. Tal vegada, tot plegat un dia ens en vàrem cansar. Potser la flama es va anar consumint poc a poc. Probablement no estàvem fets l’un per l’altre (si és que això existeix!). En qualsevol cas, la nostra vida en comú els darrers anys de la relació no diferia en res a la d’uns companys que compartien pis, instal·lats en la més crua i dramàtica de les monotonies. Ens aguantàvem. Sí. Fins i tot, teníem el costum de sortir a sopar els divendres, d’anar al cinema, de compres…, amb aquell posat automàtic, hieràtic, mancat de motivació, de gaudi, absent de plaer. Per què? Per la nena? Segurament.
Però ara ja no és temps de “perquès” sinó de tirar endavant, d’encetar noves melodies i forjar bells horitzons. Hi ha hagut prou marge per a donar-hi voltes, sovint inútils, a la qüestió; per construir explicacions aparentment plausibles i per flagelar-me amb sentiments de fracàs i de culpa incisius i roents. Massa hores emprades en fals en un exercici de reconstrucció personal que s’entossudia en auto convèncer-me. De què? No hi ha infractors, no hi ha botxins, només hi ha la pèrdua. Se’n diu dol i s’hi ha de passar, irremeiablement i per salut mental. No es pot dir que sigui fàcil, i encara menys, quan tens a càrrec una adolescent àvida de descobriments, entregada a la flor de la vida, immersa en el més bonic dels processos de creixement que ens defineixen com a individus. Ella s’ho val tot, i no es mereix quedar atrapada en la lluita personal infructuosa d’una mare que s’està buscant de nou, que es redescobreix amb cada dia que passa i que, a voltes, com no pot ser d’altra manera, s’entrebanca.
He decidit abandonar el plor, tant el que sorgeix espontàniament, com el que mai ha emergit; i prendre-li el pols a la vida i recuperar els sentits: jugar amb el sabor i l’olfacte a degustar experiències tant de noves com de viscudes; palpar amb les mans el batec de vida que emana de cada arbre, de cada rostre, de cada paisatge…; gaudir del so de les emocions i veure l’essència íntima de petits i grans plaers regalats. Ja no és temps de dubtes ni lamentacions perquè, sense marxa enrere, el que cal és posar totes les energies en avançar.
No es pot negar que enmig d’aquest miratge de bons propòsits s’albiren alguns núvols que, tossuts, enterboleixen aquest decorat tan meticulosament aixecat sobre la base de la meva força interior. He intentat comunicar-me amb ell en moltes ocasions, i des del principi, el seu to ha estat aspre i sorrut. No entenc aquest posat perquè, al cap i a la fi, qui ja ha refet la seva vida amb una nova parella és ell. Sembla com si s’abstingui de tenir una intercanvi d’impressions natural i cordial amb mi per no trair la seva actual relació. És tan fàcil passar de cent a zero? Per a mi, no! Algú amb qui has conviscut un espai tan ampli de la teva vida i amb qui comparteixes una filla, és massa important com per esborrar-lo del mapa d’un sol gest. He après a acceptar els vistos del WhatsApp, el to irritant de les seves respostes (quan n’hi ha), i he iniciat un procés personal de capteniment el més conscient possible. No obstant, el que més m’indigna de tot, és constatar com s’allunya de la seva filla, com perd l’oportunitat de veure-la créixer en el sentit més ampli, com deixa de tenir un lloc reservat en els nous i màgics esdeveniments que conflueixen a la vida d’aquella nena que ja s’ha fet gran… Se n’ha apartat, i jo m’hi rebel·lo, perquè no és just per cap dels dos. M’he esforçat en fer-lo entrar en raó, fins arribar a la terrible conclusió que no en deu saber més. No el culpo, però m’entristeix. Tothom qui m’estima m’aconsella que deixi de preocupar-me pel que no m’incumbeix de forma directa, que ja en tinc prou amb el panorama personal com per haver de patir pel que els altres no fan. Segur que deuen tenir raó…
No m’he posat al “mercat”, si és que l’expressió és escaient, perquè no se m’ocorre com es fa això quan et falta poc per a complir-ne cinquanta, i també perquè no estic preparada per il·lusionar-me de nou. Resten serrells personals per a resoldre, em manquen encara moltes estones de reflexió i de recerca del meu veritable jo, així com una llarga llista per complir d’objectius que m’aboquin a tornar-me a sentir atractiva, viva i a punt per al flirteig. Ignoro com es troba l’amor de nou en aquesta etapa de la vida. De fet, no sé ni si se’n diu així, ni tampoc si és el que vull i busco. És amor? No ho sé! A vegades penso que no tinc edat per entrar en determinats jocs de paraules, mirades còmplices o rituals de sensualitat, probablement caducs…; que em faran sentir ridícula posant en boca d’una dona madura els mots que resultaven adients en altres èpoques però que avui no són altra cosa que una cruel caricatura del que un dia foren. És la inseguretat del si en sabré. Sóc romàntica de mena, enamoradissa, però no puc passar per alt l’experiència acumulada, les veritats sobre els sentiments, els tempos i la intensitat de cada fase en el coneixement d’altri…, perquè si alguna cosa puc afirmar amb rotunditat és que actualment sóc molt més sàvia i molt menys ingènua. Malauradament, això eleva substancialment el nivell d’exigència. I no puc evitar de pensar que els requisits poden ser tan surrealistes com la mateixa imatge utòpica que reflecteixen. El món és ple d’eterns insatisfets, i jo en dec ser una! És el que ens passa a les persones molt perfeccionistes quan posem el llistó tan alt, que no podem fer altra cosa que recollir petites decepcions aviat transformades en grans sensacions de fracàs. I de l’acumulació de topades en neix un continu sentiment de derrota, que et porta a buscar nous reptes, noves motivacions, i a lluitar-hi amb passió, per acabar tancant el cercle, incondicionalment, en un nou desencís. M’agradaria ser més primària, sens dubte, seria molt més feliç!
S’ha destapat la caixa dels trons i n’emana a raig un doll de sensatesa difícilment registrable, colors vius de tendresa confosos amb encenalls de serena inquietud entelen el prisma que enfoca el camí de retorn a la vida, la meva vida! Quants interrogants insaciables i quantes preuades instantànies m’hi esperen! I jo m’hi adreço sense retorn perquè és el destí que per a mi s’hi ha escrit, perquè és l’escaleta del programa que guionitza la meva existència. M’hi resisteixo a voltes, sí, i cerco dreceres amb glopades d’impaciència, i malgrat tot, el que hagi de ser, serà.
És inevitable la sensació de caiguda lliure amb què m’aboco a l’abisme del que m’espera. Sento com un nus feixuc s’instal·la a la boca de l’estómac i la dificultat per respirar amb normalitat es fa patent davant l’alçada incommensurable que em separa de terra ferma, de territori conegut. Quantes vegades s’ha parlat de la por a sortir de la zona de confort que ens acompanya al llarg de moments claus de la nostra existència, de la resistència al canvi, de la sospita davant el desconegut. És probable que ho justifiquem amb vehemència quan es tracta d’altres, i trobarem arguments sempre plaents per alentar-los a sortir d’aquest paratge fàcil i pròxim perquè més enllà hi deparen multitud d’oportunitats. Que difícil és, però, posar-hi nom quan encara no en té, i aplicar-ho a la primera persona, a un mateix!
No tinc por a la novetat, perquè són moltes les que he entomat fins ara a la vida. És més, sempre els hi he trobat el cantó positiu. Sé que trobaré les eines, la força i l’actitud per a tirar endavant. No em llenço al buit, tinc una bona xarxa que m’acollirà amb suavitat si quelcom m’agafa a contrapeu, una xarxa teixida per l’estima de persones properes, de familiars i amics, de futures coneixences i tímides sorpreses. És prou flonja per a embolcallar-me amb paraules de suport, amb somriures amables i sentides abraçades. No es pot esperar més riquesa que aquesta, perquè no hi ha res més bell al món que l’amor, ara sí, aquest amor que flueix sense control i s’endinsa en el més profund del meu ésser més absolutament afortunat.
No cauré, sinó que reeixiré, més forta i segura que mai per seguir escrivint amb cal·ligrafia impecable la història de la meva intensa, aguda i sòlida existència.

Comentaris

  • Hola Ester[Ofensiu]
    frederic | 06-08-2020

    No sé si n'ets conscient, però el teu relat produeix un cert efecte erotitzant malgrat no ser del gènere. Mostra una dona capaç d'afrontar una crisi mitjançant la interiorització crítica i reflexiva. Amb l'autoestima prou ferma com per no haver de recórrer a la urgència d'exposar-se al "mercat" per trobar un tapaforats i fugir del buit que deixen les absències. Capaç de trobar en determinades soledats, sense excloure l'ajut dels qui t'estimen, aliances per elaborar dols pacientment, i fer una posta a punt per poder regenerar relacions saludables des de la fortaleses recíproques i entre iguals, relacions constructives i il•lusionants, alliberades de narcisismes afeblidors. Sí, tot això que tan bé expliques dóna la imatge, com et deia, d'una dona molt interessant.
    Salut.

  • Coses que passen[Ofensiu]
    Montseblanc | 26-07-2020

    Un relat molt real, molt viscut per forces persones, escrit amb molta lucidesa. Un procés al que s’aboquen moltes parelles, per diferents motius. Jo ens veig com barquetes de paper en un mar que cada vegada té més onades, fins que arribem a una nova platja de sorra daurada. Només trobo que el final és massa optimista. Potser sí que cal aquesta reafirmació, creure en un mateix i en el futur, però l’experiència ensenya que la cal·ligrafia impecable no és assolible mai més (si és que alguna vegada s'ha aconseguit).

  • Caiguda lliure, però sempre dempeus[Ofensiu]
    kefas | 24-05-2020


    El nostre temps és temps de coses curtes. I no parlo de política. Tot s'escurça, la compulsió és enemiga de l'espera. Per això quan veig un relat infinit, la basarda que em provoca m'empeny a passar de llarg. Però m'avergonyeix menystenir el producte del treball de les dones i, per anestessiar la consciència, vaig directament al final i em fixo en els adjectius. Fixa't que hi he trobat : forta, segura, impecable, intensa, aguda i sòlida.
    Només amb aquesta mostra ja sabia que la caiguda no et podia fer cap mal. Ni que totes les forces del mal es giressin contra teu. L'he llegit bastant i la lectura m'ho ha confirmat. Enhorabona!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ester Safont Artal

Ester Safont Artal

3 Relats

6 Comentaris

406 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Filòloga. Professora de català a l'ESO.
Entusiasta i emprenedora, però amb un món interior que esdevé un autèntic volcà, al qual només puc donar sortida quan escric.
M'encanten els reptes i soc inconformista de mena. Autoexigent, molt!!
Estimo la meva feina a l'Institut, on cada dia hi aprenc coses noves i que em manté irremediablement i afortunadament, al dia. Fer classe amb adolescents és una experiència única que em fa cada dia una mica més sàvia i que, sobretot, em diverteix.
Soc una mare ben fava, que m'estimo amb bogeria la meva preciosa nena adolescent que és i serà la meva raó de viure.
Sempre endavant!

Últims relats de l'autor