Caient...

...que reflecteix un moment de desànim. L'existència mirada a traves d'unes ulleres de vidres foscos. No et deixis endur pel magnetisme del pou fosc, es bo treure de dins els neguits mitjançant l'escriptura, però desprès oblideu i surt a la llum del sol, capta la seva energia positiva i deixat embolcallar per la seva escalfor.
Per cert estic començant una altre novel·la per capítols, de moment m'agrada, a veure si arribarà a bon port.
Una forta abraçada Sergi

Vaja poema trist, el que has escrit. Algun dia potser m'animaré a escriure el que en penso, d'aquest tema... Ja saps que últimament em costa molt deixar comentaris, de fet, fa dies que no comento a ningú.
Suposo que aquesta desídia s'acabarà...

I tu, realment penses així?

Perquè jo crec que, entre aquestes línies lúgubres sobre la mort, s'hi amaga un veritable clam desesperat a la vida...

Ànims!
T'envio una fortíssima abraçada, de tot cor

Rosella

Atura't. I no cauràs. I viuràs. I gaudiràs de la vida i l'aventura de viure i conviure.

Caient i caient: Així passem la vida! Tantes vegades caiem... Però el teu text fa referència a la caiguda definitiva, la que no té retorn, un cop "ens ha sentenciat la natura".
Sovint es parla de què nosaltres, com a col.lectiu, la sentenciem a ella, en el sentit que som els agents destructors, responsables del seu estat.
Però a nivell individual, resulta evident que ella té la darrera paraula sobre cadascun de nosaltres.
I, després, restem en l'oblit: llavors és quan ens arriba la mort definitiva, ja que diuen que no morim del tot mentre algú ens recorda.

Has escrit un text ben trist, Sergi, amb una línia final impactant!

T'envio una abraçada com a senyal de record i retrobament, ja que no m'he oblidat de tu aquest estiu,
Unaquimera

El més trist d'una mort és l'oblit.

Nosaltres no podem saber què hi ha més enllà de la mort: silenci? foscor? Potser sí, o potser no...

Però sí que sabem què és el què queda aquí després de la mort, i el pitjor que pot passar és ser oblidat. Viure anònimat per l'etenitat.

Una immensa abraçada!

Anna