CAGAT DE POR (7)

Ja comença a fer-se fosc i a més cauen quatre gotes, val més que mi quedi a sota d’aquest arbre tan gros, em taparà una mica i no sé pas que trobaré més endavant.
És curiós el xivarri que se sent de les bestioles en aquest racó de món. A vegades no sé qui crida més fort, els ocells o els insectes. Hi ha molta vida aquí, a prop de casa m’agradava escoltar la remor del vent que t’omplia tot l’espai i se t’anava l’ànima al seu darrere, però aquí de ben segur que quedaria tapat amb tants crits i xiscles alhora.
Quan us miro i veig que aneu per on voleu, que no teniu que restar fermats a una feina ni aguantar a cap encarregat de merda, penso, que en viviu de bé.
Però suposo que també tindreu el vostres problemes, sempre heu d’estar pendents que un altre animal més gros no us mengi i sempre heu de córrer, d’amagar-vos i, si no hi ha cap més remei, de plantar cara. A més , això de morir mentre et queixalen si que ha de ser una bona putada.
Si no fos per aquesta guerra, nosaltres, gairebé tots ens morim malalts, ens fem vells i sens menja una malaltia.
Abans d’estirar la pota es procura de fer les paus amb Déu, per si de cas, qui sap el que ens podem trobar a l’altre barri.
La iaia ens ensenyava a resar i ens feia dir el parenostre abans d’anar a dormir, ella era molt de missa, però l’avi no en volia saber res, hi posava mala cara i remugava per dins quan ens escoltava xiuxiuar les oracions. Penso que de jove devia haver tingut alguna mala experiència, però mai ens en va voler parlar d’aquestes coses, Pot ser tenia por a la iaia.
Ara ja plou més fort, però aquí sota només hi cau una gota de tant en tant.
Al meu poble em penso que tothom érem catòlics, si més no érem els que fèiem més soroll. A la meva classe de l’escola sé que hi havia dos germans que deien ser metodistes. Ens explicaven que no hi creien en el Papa de Roma i que els que manaven es podien casar, no com mossèn Lluís o mossèn Bernat que no podien tenir família com tots nosaltres.
Ens ensenyaven que si érem bons aniríem al cel i si fèiem maleses, com fer enfadar els pares, aniríem a l’infern i després ens llegien histories de la Bíblia..
Em penso que en aquesta guerra no se’n salvaria ni un d’anar a l’infern, ni un. Si que primer mires d’estar bé amb tothom, però al final te’n canses i sembla que a tots el que més ens interessa és sortit d’aquí tan bé com puguem, encara que, si convé, hàgim de mal als demés.
Quan sentim els trons dels canons o les ràfegues de les metralladores, no sé si és per la por o perquè és, el cert és que ens surt la mala bèstia que tenim a dins i ja no mirem prim. Aquell que era tan alt, que dormia al fons del barracó, preferia matar-los a cops de machete, deia que així veia com morien millor.
Suposo que si no ens confessem tots anirem a l’infern, el que no entenc és que els que s’han escapolit de fer de soldats, aquestos ho tenen més bé per anar al cel.
Ara que tots estàvem presoners ja no podíem matar a ningú, només ens podíem fer putades els uns als altres. No és tan dolent, però suposo que també conta i, mossèn Lluís deia que tot el que fèiem, fins i tot el que pensàvem, quedava ben apuntat a un enorme llibre que hi cabia tot.
Ja no sé si creurem tot això, de fet és que no sé res de res. El que tinc clar és que aquesta nit és molt humida. El terra està xop i no m’hi puc estirar, em recolzo al tronc d’aquest arbre amic. Ara si que me’n recordo que ens ensenyaven que tant els vegetals com els animals no tenen ànima, només les persones si que en tenim. Això significa que, tu, arbre amic, no pots anar al cel ni a l’infern, però et moriràs igual, no te n’escaparàs pas, i de la teva fusta se’n farà miques i res més.
Senyor, Déu meu, ajuda’m, malgrat que jo no sigui res, treu-me’n, d’aquesta merda. Estic sol.