cagat de por (13)

Un relat de: josepsalatermens
Només s’hi pot dormir a estones. L’àvia i jo ens hem arraulit l’un amb l’altre, d’aquesta manera, com no tenim cap peça de roba per cobrir-nos, espantem una mica la fresca de la matinada.
En aquest poble em penso que si que es quedaran l’àvia, per ara ningú ens ha mirat amb mals ulls.
És molt aviat i tot just comença a clarejar, a més, a pagès la gent es lleva amb el sol.
Aprofitant que encara no es veu a ningú fora de les cases, deixaré a la iaia.
Veig a una casota a l’extrem del carrer, amb la porta rebentada i els finestrons penjant. Com no hi viuen pot ser l’aprofitarem.
A dins gairebé no hi ha res, només runes per terra i amb un sostre que s’aguanta pels pèls. Em penso que si es posa a ploure val més quedar-se a fora, no fos cas que ens caigués una fusta a sobre.
Arreglaré el que pugui i serà la casa de l’àvia, segur que els veïns acabaran de ajudar-la.
Arracono tot el que hi ha per terra, perquè tingui lloc per estirar-se a la nit.
No deu fer gaire que la casa està abandonada, poc dies. Recullo una bosseta de paper que li queda un cul de sucre, també veig roba mig ben posada i no es veu pas bruta. El que devia estar més bé s’ho hauran quedat la gent de per aquí. També hi ha estris de cuina, han deixat un perol abonyegat, fumat, no el devia d’agradar gaire, hi ha un ganivet tot rovellat i sense punta, encara m’anirà bé.
Surto de la casa i pels voltant cerco fustes i el que sigui per tapar el sostre.
M’enfilo com puc i així arribo bé per col•locar unes quantes branques, procuro que estiguin ben juntes, que quan plogui només travessi un gotellim.
Ara si que m’aniré, no sé pas què puc apariar més.
Àvia, me’n vaig, aquí estaràs més bé que tota sola per qualsevol camí.
A la que sóc a fora ja hi ha qui ens està fitant. La gent ens esguarda de lluny, no les tenen totes i la meva presència aquí els posa en un compromís amb els soldats japonesos, segur que quan foti el camp quedaran alleugerits.
I aquest? És un home que gosa acostar-se’m de més a prop, ja veig perquè ho fa. Es posa a riure i fa salts, un altre que no està bé del cap, però el què crida l’atenció, d’aquest, és que li falta la mà dreta, i de fa ben poc, té el monyó cobert amb un drapot i me l’ensenya, què és el que vol?
Li deu fer mal, qual li toco una mica de seguida retira el monyó amb un crit. Per què t’ho han fet, company?
No veus que jo no t’hi puc fer res, no en sé de curar a la gent.
Amb la pudor que fa deu estar molt malament.
Ningú et deu fer cas, oi?
Espera, ara em ve al cap... Al poble del pare, m’havia dit, que hi havia una senyora que, tothom la tenia per una grillada, tenia quatre cabretes, quan alguna es feria els hi posava pegats amb sucre i o me. La gent del poble se’n reia, però les bèsties li vivien, això era cert, i les dones es feien creus.
Entro dins la casa, recullo la bosseta de sucre i una peça de roba que em sembla que està més neta.
Faig un gest amb la mà a aquest home perquè em segueixi, deu tenir uns trenta anys, me l’emporto a una font d’aigua que he vist en aquest poble.
El em segueix i algunes persones, més allunyades, ens observen.
Ja, a la font, li faig per treure el drapot que té el monyó. En principi protesta i se’n vol anar, però jo el tinc ben agafat del braç i no el deixo fugir.
El drap el té molt enganxat amb les crostes de sang i al pobre li fa molt de mal. Quan ja li he tret m’esgarrifo, veig que hi té forces cuquets blancs que li corren per la carn. De seguida li poso el monyó a sota el raig d’aigua, fins que no en quedi ni un.
Amb tot això em ve com un calfred que em comença al cul i em segueix tota la espinada cap amunt.
Després li poso el monyó que apunti al cel i el cobreixo amb sucre i e tapo amb un retall de roba i li faig un nus.
De ben segur que ho he fet tan malament com he pogut, però pitjor del que estava no pot ser.
El deixo estar i m’entorno a la casa amb l’àvia, però l’home em va seguint.
Ella ha restat a dins sense moure’s. Agafo el ganivet rovellat i ja faig per anar-me’n. M’acomiado amb una mirada i l’acaricio un braç, no em fa cap gest, segueix a seu món.
A la que ja trec els peus al carrer em quedo parat, venen caminant de presseta, dues dones i un senyor, duen a les mans, arròs, verdura i unes fruites.
Ho deixen tot a terra, al costat de la porta de la casa i se’n van tan de pressa com han vingut.
Ja més lluny s’aturen i se’m queden mirant, aleshores ajupo el cap per agrair-los. Se m’entelen els ulls.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de josepsalatermens

josepsalatermens

110 Relats

29 Comentaris

51179 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Vaig neixer el 5 de març de 1961. Treballo en un hospital i estic casat i fillat. M'agrada la natura i estar de tant en tant un mica sol amb mi mateix, però també necessito tenir algú al meu costat.