CAGANER

Un relat de: Mª Lluïsa Gascon Prades

Cada cop que, amb un drapot al voltant del coll i quasi ofegant-me, se m' acosta la cullera em vénen ànsies. Una mena de pasterada de tots colors i de gust indecís s'aproxima perillosament. Jo ja tanco la boca, ja. Fins i tot serro les dents i tanco els punys, però no hi ha res a fer. La mare ho té clar, m'ha d'empapussar sigui com sigui. Els meus laments i esforços no fan sinó retardar el calvari pel qual he de passar tres cops al dia. Mentre jo faig tot el possible per tirar coll avall aquell conjunt de grumolls, una flaire exquisida omple les meves narius i fa encara més difícil el meu engolir. Si pogués parlar els diria quatre coses, d' això se'n valen que encara no en sé. Només emeto alguns sons guturals que, difícilment desxifren: tan llestos que es creuen...! Olor de guisat amb força suquet, carn colgada de pèsols, patatetes i pastanagues... que en donaria per tastar-ho! Si com a mínim em sortissin les maleïdes dents, però no, no me n'ha sortit ni una i això que la filla de la veïna del primer primera ja en té dues i va néixer dos mesos més tard que jo. Tot ho dec a l' herència, fins i tot això, res puc fer per avançar o endarrerir aquest procés. Hauré de tenir paciència i mentrestant conformar-me amb ratar trossos de bastons i pa dur al mateix temps que m' omplo de baves humides i llefiscoses.
Sóc grassonet de mena, una boleta diuen. Això fa que dia rera dia hagi de suportar els pessics, pessigades i pessigadetes d' amics, veïns i parents. Sembla que els produeix un plaer indescriptible retorçar suaument els meus sacsonets i les meves galtes. Creieu-me que n'estic tip. De vegades, quan se m' acosta algú ja li veig en la mirada l' espurna del desig, del desig de pessigar-me. Llavors somico una miqueta i faig el ploricó. Sovint aquesta tècnica em funciona. De vegades, però, ni això els dissuau i segueixen fins aconseguir l' objectiu. Les pitjors són les dones amb les seves ungles afilades que si et descuides, a més de pessigar-te, t' esgarrapen. La solució és estar-se molt quiet i deixar fer, tampoc pots escapar-te...! Però no es conformen amb pessigar-me, també m' esbullen els cabells. I és que tinc el cabell rinxolat, tot ell formant suaus ondulacions a mena de cargols. El seu color castany es veu interromput per algunes vetes d' un to més clar. La mare me'ls omple de colònia i me'ls pentina una i una altra vegada. No m' agrada que m' ho faci, la forta olor perfumada quasi no em deixa respirar i les pues de la pinta m' esgarrinxen les orelles. A més estic segur que a la llarga tot aquest ritual perjudica els cabells i porta, tard o d' hora, a la tan temuda calvície que afecta ja al meu pobre pare. El que em meravella és la duració de la cabellera en les dones després d' haver-la sotmès a tantes crueltats: passadors, llaços, trenes, cuetes..., és francament admirable. Són doncs els meus cabells causa d' admiració i tocaments de tots aquells que se m' acosten.
De vegades, en la pau de la llar, aprofito per jugar. De joguines en tinc una pila: pilotes de colors, ninots de goma, cubs de plàstic de diferents grandàries, cossos geomètrics que tinc d' encaixar... Jo, però, moltes estones m'avorreixo. Tot ve a ser el mateix i acabes fent les torres i col·locant les peces per pura inèrcia. A mi el que m' agrada és agafar la pilota i tirar-la enlaire, molt enlaire. Llavors, el papà me la torna i jo em faig un tip de riure. També m'agrada anar de descoberta pel pis, però això és una mica perillós: si m'agafa la mamà em tanca al parc i m' hi deixa una bona estona. Normalment estic a l'aguait i aprofito els millors moments: quan la mamà és al telèfon, quan està fent el dinar, quan tots dos parlen... Llavors m' esmunyeixo del seu punt de mira arrossegant-me com un cuc i inicio l' aventura allà on quelcom em cridi l' atenció. De moment m' he de conformar amb aquells llocs i aquelles coses que estan a la meva alçada, i amb aquelles estances que no tenen la porta tancada. Quan aconsegueixo el meu objectiu, quan entre les meves manetes sostinc un gerro de porcellana, un cendrer de vidre o una figureta de ceràmica sóc feliç. La meva curiositat és tan gran que podria passar una eternitat observant l' objecte en qüestió, fins i tot li passo la llengua per saber el sabor que té. Llavors quan el meu èxtasi arriba a situacions límits, quan tot jo sóc pura concentració, el pitjor que pot passar és que entri la mamà i cridi amb la seva veu aguda i estrepitosa. Jo, espantat i mig mort de por, deixo caure el que tinc entre les mans i mentre s'esmicola en mil i un trossets arrenco a plorar. Quasi totes les meves aventures acaben igual. No entenc per què la mamà, davant aquestes circumstàncies, crida i em renya tant. Jo només vull explorar i conèixer bé la meva casa. Quan pugui caminar tot serà diferent. Una de les primeres coses que faré serà entrar a la cuina i tafanejar els armaris i els calaixos, la mamà no m'hi deixa ficar el nas quasi mai i jo estic força intrigat. Després, em posaré tots els braçalets i tots els anells que la mamà desa en una capseta quadrada i miraré com brillen.
També jugaré amb la figura de porcellana que hi ha al rebedor, és tan bonica! A vegades, la mamà me la deixa tocar, amb molt de compte m' acosta i jo passo el ditet per la superfície suau i freda... En faré moltes de coses, tantes com em deixin . Només cal que aquestes cametes es facin ben fortes i ja estarà tot solucionat, penso que ja no falta gaire: si em recolzo en algun lloc ja m'aguanto bastant bé.
El que m'agrada de veritat és banyar-me. Quan la mamà no té pressa i està tranquil·la m'omple la banyera fins a dalt de tot i m'hi deixa estar força estona. Aleshores, en remull, sóc l'home més feliç del món. M'agrada el contacte de l'aigua sobre la meva pell, deixar-la lliscar avall, avall, fins perdre's sota l'escuma. La mamà em passa l'esponja per tot el cos i a mi em fa pessigolles. Quan m'arriba a la cara tanco els ulls amb força i obro la boca com un peix. És divertit jugar amb les ampolles que s'arrengleren en la llosana de la banyera. No n'hi ha cap d'igual. De vegades, quan el tap no està prou fort i la mamà està distreta, les obro i deixo caure el contingut dins l'aigua. N'hi ha que és verd com els caramels de menta, rosa com els llavis de la mare quan se'ls pinta, blanc com la llet... Quan la mare descobreix la malifeta s'acaba el festival. D'altres vegades jugo a descobrir on tinc els peuets i d'altres coses, és un joc entretingut donada l'abundància d'escuma que normalment hi ha. Si la mare té pressa, i això succeeix amb massa freqüència, tot és una altra història. L'aigua pot estar gelada i tenir un esglai a l'entrar-hi o massa calenta i fer-me bullir la sang. Aleshores no hi ha temps per jocs i l'esponja ja no em fa pessigolles, em refrega la pell amb força i aspresa. Tota la màgia del bany es perd doncs sota la pressió de tantes presses.
La cosa que més m'estimo, després dels papàs, és la pipa. L'objecte de goma, deformat per l'ús i enganxós al tacte, és deliciós. No sé que té que quan la veig se m'obre el cor, tot jo sóc nervi. Neguitós, ganyolo i rondino fins aconseguir-la. Als pares no els fa gens de gràcia, miren de donar-me-la només quan he de dormir o quan estic força empipador. En altres moments em distreuen i me l'amaguen, com producte de màgia la pipa es fa fonedissa i el meu disgust va passant amb les hores del rellotge. De vegades, però, quan és hora de dormir la busquem i no la trobem, llavors la mare remena tots els racons i es va posant neguitosa, el pare s'hi afegeix i tots tres busquem desesperadament. Sempre l'acabem trobant i si no, com a últim recurs, es pot anar a la farmàcia on sembla tenen pipes i més pipes. Al començament, rígida i amb olor de nova, no m'agrada gaire però sempre m'hi acabo acostumant. Anar a dormir no m'encisa gens, per rebentat que estigui sempre m'hi oposo, és un costum que he pres i s'ha convertit en una rutina. Penso que si no tingués la pipa seria insuportable. Dins la cambra, envoltat de silenci i de foscor, el seu contacte em tranquil·litza. Fent-la anar amunt i avall, produint saliva a dojo, em ve la son fins emboirar-me la mirada i perdre el món de vista. Sovint els malsons em vénen a trobar: monstres esgarrifosos, piles i piles de menjar, urpes afilades que m'esgarrapen... Llavors crido molt fort, tan com puc, i la mare i el pare vénen corrents. M'acaronen i m'abracen i a mi se'm passa tot. No hi ha res com els petons de la mare, ni la pipa... Notar els seus llavis sobre la meva pell, la seva olor tan especial... Els petons del pare són diferents, em fan pessigolles. Tots dos es desviuen per estimar-me, per fer- me feliç. Potser em vull fer gran de seguida, tinc pressa per créixer i estic equivocat. Ara, sóc el centre de casa, el rei. Tot gira al meu voltant i qualsevol cosa que faig fa gràcia. Les entremaliadures, que són moltes, s'obliden amb rapidesa i els petons i les carícies no tenen límit. Potser valdrà més fer els ulls grossos davant el comportament dels adults i fer durar al màxim el meu reialme. Les estones tendres, el sentir-me com un tresor molt preat bé s'ho val. Tot i que sé que només sóc un caganer amb deliris de grandesa.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Mª Lluïsa Gascon Prades

1 Relats

0 Comentaris

1103 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor