Cercador
Cafè a l’albada: teatre de falciots
Un relat de: Garbuix de lletresSi. Trobo a faltar la tardor, l’arribada del caliu del fred. Em delecta la nuesa dels arbres quan espolia l’asfalt, vestint els carrers d’estores terroses. Anhelo el plugim que deserta les gentades i dissipa l’aglomeració urbana. Enyoro el silenci del soroll de la natura.
Avui, però, l’estiu m’ha ofert una treva. Agudes xiscladisses m’han despertat, convidant-me a un cafè a l’albada. El cel, acompanyat per núvols corredissos, ha esdevingut l’escenari de grups de falciots. Eren seves, les xisclades.
Com una nena, davant d’un esbart de bombolles de sabó, delirava amb les seves piruetes. La ciutat, taciturna, semblava expectant a l’espectacle.
Coloms i gavians, defugien de l’escenari principal com si fossin conscients que el seu vol, res tenia a veure amb la perfecció de la volada dels falciots, que es lluïen rondant els seus nius, atrinxerant petits caus de formigó.
Esbalaïda en els giravolts d’aquestes aus, he envejat la capacitat d’aquestes per volar mentre dormen, mentre ballen, mentre s’acoblen estimant-se.
S’acaba la treva. He de ser realista. La veïnada es desperta, el sol ofegarà. Falten dos mesos per la tardor i no puc volar. Tinc vertigen.
Avui, però, l’estiu m’ha ofert una treva. Agudes xiscladisses m’han despertat, convidant-me a un cafè a l’albada. El cel, acompanyat per núvols corredissos, ha esdevingut l’escenari de grups de falciots. Eren seves, les xisclades.
Com una nena, davant d’un esbart de bombolles de sabó, delirava amb les seves piruetes. La ciutat, taciturna, semblava expectant a l’espectacle.
Coloms i gavians, defugien de l’escenari principal com si fossin conscients que el seu vol, res tenia a veure amb la perfecció de la volada dels falciots, que es lluïen rondant els seus nius, atrinxerant petits caus de formigó.
Esbalaïda en els giravolts d’aquestes aus, he envejat la capacitat d’aquestes per volar mentre dormen, mentre ballen, mentre s’acoblen estimant-se.
S’acaba la treva. He de ser realista. La veïnada es desperta, el sol ofegarà. Falten dos mesos per la tardor i no puc volar. Tinc vertigen.
Comentaris
-
Poeètica tardoral[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 21-07-2014 | Valoració: 10
Ostres, quin relat tan poètic, tan descriptiu, tan personal i tan clar. Jo també enyoro la tardor i haig de treballar tot l'estiu, esperant les vacances de setembre. Veig que observes bé el cel i que coneixes el món dels ocells. Felicitats! Sigues benvinguda a Relats en Català i una forta abraçada.
Aleix
l´Autor
4 Relats
1 Comentaris
1785 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Un racó. Garbuix de lletres. Cabdell de paraules desfetes. Barcelonagarbuixdelletres.wordpress.com @Garbuixdlletres