Caducat

Estic a un bar del Carmel, amb en Marcel i l'Ester, de la facultat. De fet, no és ben bé al Carmel, l'Ester porta estona insistint en que som a l'Horta, no pas al Carmel. Però en Marcel i jo repliquem dient que el bus que hem agafat per arribar fins allà, indicava ben bé que la ruta era Paral·lel-Carmel, i hem baixat just un parell de parades abans del final del recorregut. Deixem l'absurda discussió per comentar en què ens hem de fixar un cop el camió amb el formigó arribi a l'obra. Calcul·lem que no tardarà menys de mitja hora, per tant, tenim temps de seure una estoneta a un bar. Aquest està recobert de bufandes verdes i blanques, de fotografies, de banderoles i d'una samarreta, exclamant d'aquesta manera poc subtil, de quin equip de fútbol són els propietaris del local. Al fons, un futbolí que no es pot utilitzar, ja que amb el temps, ha quedat envoltat de caixes de begudes i pols. Darrere aquest, una porta que, potser pel color, potser pel tipus de fusta, condueix, sense cap mena de dubte, a un lavabo. Dins el lavabo, s'ha de combatre amb més caixes de begudes i paquets econòmics de paper higiènic, per tal de fer-te el teu lloc i mig tancar la porta que no té llisquet, mentre espies pel mirall sense marc, aguantat a la paret amb unes pinses metàl·liques, si algú té la gosadia d'apropar-se. Una finestra de lamel·les de vidre dóna a l'exterior, on s'hi mig veu un arbre desfullat. Darrere la barra, i tornant al teu lloc a la taula que trontolla, hi ha una llarga fila d'ampolles que pràcticament només serveixen per omplir cigalons, deixant-ne de banda algunes que, per la seva forma curiosa o per una etiqueta amb significat especial, han deixat de ser objectes per contenir líquids i s'han convertit en objectes purament decoratius. Els propietaris sembla que són un home i una dona, que voregen els cinquanta anys, i que es tracten l'un a l'altre amb l'intimitat i falta de vergonya que aporten anys de matrimoni. Ella corre amunt i avall, des de la cuina, que s'entreveu untada a través de la porta, fins a les quatre o cinc taules que omplen el bar, i s'afanya a posar les estovalles individuals de paper, dissenyades per evitar les taques olioses de l'hora de dinar. Ell, en canvi, es limita a fer acte de presència darrere la barra, preguntant a crits què desitja el client que seu un parell de taules enllà. Fa ja uns quants minuts que ens hem acostat a la barra per evitar els crits, i demanar-los què volíem prendre, i finalment la dona se'ns acosta per deixar sobre la taula un cafè, un cacaolat i una aigua. Buido el meu cacaolat dins un got llarg, tacat d'aigua que s'escorre, i degut a l'obsessió que tinc per llegir totes i cadascuna de les paraules que m'apareixen davant dels morros, veig que el cacaolat està caducat des del vint-i-vuit de gener d'aquest any. Avui som setze de març. Quan la dona s'acosta per posar els coberts d'una forma estratègica damunt les estovalles de paper de les altres taules, li comento aquest petit fet. Em demana disculpes, mentre l'home surt de darrere la barra, i ens pren l'ampolleta de les mans, per comprovar en primera persona que no l'estic intentant enganyar -no sé pas què en treuria de fer això, tampoc-, i després d'intentar esbrinar on posa la data de caducitat i ofendre's visiblement quan faig gestos per assenyalar-li, es dirigeix fins al munt de caixes de darrere el futbolí. Intercanvien quatre paraules mentre miren de reüll aquell grupet de nois vinguts de fora. La dona se m'acosta, eixugant-se les mans al davantal, i em diu que totes les caixes que tenen de cacaolats són del mateix dia, que no ho entenen perquè ja els hi van portar així, i callo mentre penso en la fàcil resposta als seus dubtes de com és que els cacaolats estan caducats. Em demana quina altra cosa vull prendre. Dic que un suc de prèssec, siusplau, i instants després de fer la petició, em sento avergonyida de la noieta estudiant semi-emancipada que sóc, amb aquest aire de persona benestant que duc a sobre, però així vaig nèixer i això no es canvia. La dona deixa el suc sobre la taula, mentre l'home continua passejant-se amb l'ampolleta de cacaolat a la mà, sense cap intenció d'agraïr-me el fet de no ser una inspectora de sanitat. Mig en broma, els companys de facultat, que fins al moment havien contemplat l'escena en silenci, m'inciten a comprovar la data de caducitat. Setze de gener del dos-mil cinc. Sense saber com reaccionar, m'aboco el suc dins el got, i el tasto, buscant algun símptome de regust estrany. Per sort, no li trobo, i me'l bec a petits glopets, amb el cap acotat. Els meus acompanyants em pregunten perquè no els hi dic que el suc també està caducat. Els hi voldria explicar els meus motius, però em limito a un petit sospir en forma de "és igual..". Els hi voldria explicar que no em veig amb dret d'interferir més a les seves vides de cafè, cervesa i bufandes d'equip de fútbol, només perquè a mi, la noieta estudiant semi-emancipada amb aire benestant, em venia de gust un refinat suc de prèssec.