Cadirolfes

Un relat de: Mena Guiga
El vell casalot que no coneix el temps sinó se li presenta en forma de rutina i vida està dempeus, amb varius i entrades, i fa tant que cap memòria pot fer-ne cap recompte.

El vell casalot és erm d'habitants, com les terres que el rodegen. Està buit d'un esborrany d'humans aqueferats amb tasques quotidianes que en dies de vent netejaire es pogués insinuar.

El vell casalot suma obscuritat a cada cambra, petits móns silents, com minicosmos desarrelats sense el benestar de sentir-se acomplerts.

Però hi ha una escala amb una catifa espellifada, arnada, rosegada, sense color perquè mil capes de pols pesen i manen i farien tossir espectres inexistents.

L'escala de fusta de melis no llueix les belles aigües que serien un orgull. Cada esglaó xerrica, rondina, es plany i ni li cal ser trepitjat, que el propi pensament vegetal ho aconsegueix amb la solitud.

Al final de l'escala hi ha les golfes. Són amples, amb finestres que fan d'ulls de la teulada esquitxada de fongs i d'herbes fruit de llavors voladores.La xemeneia rovellada i torçada griseja inactivitat.

Però hi ha l'escala. I si la seguim i tanquem els ulls, la nostra ment veurà clarament -i sentirà- un so rítmic, acompassat, elegant, alegre. Gaudorà d'antigues cançons de la boca d'un gramòfon i somriurà en contemplar l'espectacle: una munió de cadires d'ebenisteria, atrotinades i deslluïdes, ballen, ballen, ballen.

Són les cadirolfes, cadires abandonades a les golfes.

Comentaris

  • Marteta | 29-05-2013 | Valoració: 10

    Llegint aquest relat he identificat el teu estil (una mica) amb el de Gabriel García Márquez, del que m'acab de lletgir la seva obra de ''Cien años de soledad''. No et sabria dir molt bé el perquè d'aquesta relació tan esporàdita que m'ha vengut al cap. Tal volta si et llegeixo més et puc donar més raons.

    M'ha agradat molt, com en Márquez (el meu escriptor preferit en llengua castellana)

    Una abrçada!
    Marta

  • Vida a les golfes[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 27-05-2013 | Valoració: 10

    La vida polsosa a les golfes es posa a ballar, amb ritme sobre la vella fusta. I la música en blanc i negre és la gran protagonista. Hi ha tanta vida per aquells que ens agrada remenar les golfes! Fantàstic Mena. Una abraçada.

    Aleix

  • Cadiropolseguetreballosa[Ofensiu]
    Bonhomia | 27-05-2013 | Valoració: 10

    Cadirolfes suades per a treballs de suor empastifades de tormentes i huracans de pols i polsim que fa boira d'esclat desèrtic. Molt bo.


    Sergi

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434557 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com