Cadena de casualitats

Creues la cantonada del teu carrer i observes la calçada silenciosa a primera hora del matí, el fred acaronant-te les galtes. Gairebé cap ànima està llevada. Respires, et sents revitalitzat tot i tenir son, comença un nou dia de la teva vida. Camines cap a l'estació, mai no ho havies fet abans en dies feiners, i és que sí, realment les coses canvien . Som reticents a fer-ho, i realment fins el primer dia no te n'adones que la teva vida no tornarà a ser la mateixa. Canvis, nous horitzons. I tu segueixes trepitjant el mateix asfalt que fa anys, però te n'adones que qui el trepitja ja no és la mateixa persona. Aspiracions, somnis, desitjos, experiències, frustracions… La càrrega emocional és molt diferent. I tot el que has après… mires enrere, no saps si et reconeixeries fa anys. I al capdavall són els mateixos peus, trepitjant el mateix asfalt, sí, però dirigint-se cap a un lloc totalment diferent.

Casualitats, circumstàncies... què és el que ens ha portat a ser qui som, a estar on estem, a pensar i sentir el que pensem ara mateix, a dirigir-nos cap aquí? D'entre totes les possibilitats, per què aquesta? Ni més ni menys, perquè nosaltres ho hem escollit. I per això, en el fons, la càrrega de responsabilitat cau gairebé sencera sobre nosaltres. Sovint no en som conscients, però cada una de les nostres decisions és una peça d'un engranatge immens que ens duu cap al nostre futur. Cada passa, cada paraula, cada moviment, fins i tot, podria desencadenar infinites possibilitats. Una passa un centímetre abans del cotxe que se salta el semàfor, la paraula seguida d'un somriure o la paraula que podria haver evitat una llàgrima. Un gest, una mirada, un pensament. Una decisió, escollir entre dos, tres, mil camins, una oportunitat. I nosaltres, amos de les nostres decisions, n'escollim una de les infinites del ventall per conjugar-la amb l'infinit de possibilitats de la resta de factors i persones i formar, en conjunt, la realitat, el present, cada fracció de segon del que nosaltres hem anomenat temps.

I és així com gires la cantonada del carrer, veus els mateixos arbres, el mateix quiosc de cada matí, respires fons i te n'adones que cada moviment que fas, que tu creies simple rutina, és conseqüència d'un conjunt de casualitats gairebé improbable, no impossible, però que milions, milers de circumstàncies han hagut de dur-se a terme durant molts anys per acabar concloent en aquest segon. Un segon en què tu estàs respirant, pensant, disfrutant d'una llibertat momentània que et pertany enmig de tot el que sembla un món que et fa rodar en la seva direcció. Però realment t'equivoques, cada segon és teu, i cada nou pensament serà un desencadenant més en l'eterna cadena que és la vida, el món, la realitat.

Observes la fulla com cau, la persona que espera davant teu a creuar el mateix pas de vianants. Infinites circumstàncies han calgut perquè avui, en aquest moment i en aquest lloc us trobeu un davant de l'altre, esperant que un semàfor es posi en verd. Cada un amb mil experiències darrere, vides diferents, pensaments diferents, camins i somnis que poden distar molt uns dels altres. I en canvi, gires la cantonada i et trobes davant d'aquella persona, ningú més al carrer, i creueu una mirada. Dos móns, infinits passos abans d'aquesta mirada. I te n'adones que la màgia realment està aquí, en les vides que es creuen unes amb les altres momentàniament i que potser s'ajunten un temps, s'ajunten per sempre o simplement desapareixen en la multitud i mai més tornes a saber-ne res. Persones, circumstàncies, casualitats que s'entrellacen i que fan coincidir dos camins en una mateixa cruïlla, una possibilitat entre milions. I resta davant teu, com si es tractés d'una tonteria, com si tot allò hagués d'haver succeït algun dia a la força. Però certament no hi ha res més improbable i bonic que aquestes petites trobades, els moments i les oportunitats úniques que ens regala la vida.

I entre pensaments et trobes a l'andana, respires entre tot aquest tràfic de vides amunt i avall, i esperes el tren que et durà a un nou món. Un món ple de vides desconegudes que es reuniran en un lloc desconegut per assolir una nova fita i fer un canvi radical en el seu camí. Un món on trobaràs infinites possibilitats més dins d'aquest món que et semblava tan limitat i monòton; obriràs portes, trobaràs nous horitzons, t'adonaràs que la vida està fora de les quatre parets que ens reclouen sempre en el passat, on tendim a refugiar-nos del fred i la inseguretat, de la novetat, on ens abracem al conegut, a l'amic.

Però el que et sorprendrà més de tot és que un cop t'hagis adonat d'això, al cap d'uns mesos, quan tornis a creuar la cantonada del teu carrer i et dirigeixis a l'estació de tren , com cada matí, i respiris l'aire fresc del matí, badallis, et creuis amb una nova mirada davant del semàfor i et barregis entre la multitud de vides que esperen viatjar a l'estació, llavors no pensaràs en monotonia. Totes aquestes persones deixaran de ser simples desconeguts per formar part del món, passaran de ser éssers aliens a ser camins enrevessats que casualment s'han topat temporalment i espacial amb tu, aportant una nova possibilitat a l'infinit ventall per a què la vida transcorri, com sempre, sorprenentment i inesperada, oferint-nos cada dia una nova oportunitat per davant. Ser una peça més de la cadena de casualitats, fer un pas que en provoqui mil més, gaudir de cada segon com si fos un premi.

I en sortir de la boca de metro un nou món, mil persones més aquí fora. I a la llunyania, uns ulls amics, uns ulls estimats, una abraçada, un petó. Dos camins que s'ajunten de nou enmig de la multitud de vides que corren amunt i avall i que desencadenen mil conseqüències més. I en un espai atemporal, enmig de tot, dues ànimes es fonen en una abraçada i s'adonen que cada segon que poden i podran seguir abraçant-se és un regal, que per poder trobar-se van haver de donar-se milers i milions de circumstàncies. Aquella primera mirada, en aquell mateix lloc, en aquell mateix moment. Dos camins, dues vides, dues trajectòries... i un punt de trobada. I cada dia que trepitgen el mateix asfalt amb un mateix destí, trenquen amb les lleis de la casualitat per tornar a trobar-se en el mateix lloc, el mateix moment, sí, ells, les mateixes persones. I tornen a creuar una mirada com si tornes a ser la primera, sabent des del primer moment que aquesta en desencadenaria milers, milions més.

I sí, realment aquesta és la màgia.