Cadaqués, la fi del món

Un relat de: Ves per on!
No sap què té, aquella xicota, que, cada cop que la veu, el front li sua i les mans li tremolen. Quan les seves mirades es creuen, ell no sap fer res més que imaginar-se-la entre els seus braços, nua, estremint-se, articulant uns mots màgics amb els que ella li atorga la clau del seu cor…

L’#Aloi es desperta sobtadament per culpa del mòbil. És ella, la puel·la dels seus somnis, que el convida a fer un cafè a la terrassa del #far. Ell no va néixer entre #Blanes i #Cadaqués, mai ha estat al #CapdeCreus, però ràpidament diu que sí.

S’empassa un #croissant i un suc de #taronja com si fossin llaminadures. No compra cap diari. Duu sota el braç un mapa vell, guixat i mal doblegat. Li costa trobar les claus del cotxe, té la butxaca plena de petites #andròmines, la nit anterior ha estat agitada.

Enfila la #carretera cap a #Figueres. Hi ha circulació densa, abaixa les finestretes perquè l’aire fresc del matí l’ajudi a despertar-se. En arribar a la #capital empordanesa, carrega el dipòsit de benzina gairebé sense sortir del cotxe. Amb impaciència, enfonsa el peu a l’accelerador, però les retencions el fan reduir. La música d’Anastacia l’ajuda a combatre el gasiu pas del temps. Abans d’arribar a #Roses, es desvia cap a Cadaqués. Passada aquesta vila, a mig camí de Portlligat, s’atura. Els mossos atenen un vehicle estavellat, l’ocupant del qual és al terra, tapat completament. L’Aloi s’hi acosta; és el #Peugeot d’ella. No li permeten que continuï avançant cap al cos que hi ha estès sota la manta tèrmica. L’obliguen a recular, però diu que coneix la noia del cotxe.

– Noia?, és un home d’uns quaranta anys, el que ha mort en l’accident. No hi hem trobat ningú més -aclareix un dels mossos d’esquadra.

El #jove #periodista respira alleujat. Pensa que ha degut confondre’s. Una mica trasbalsat, es dirigeix de dret cap al far, té ganes de veure-la sana i estàlvia. Aparca a qualsevol lloc, corre cap al bar i no la troba. La busca pels voltants, i res de res. L’espera a la terrassa tot prenent-se un JB amb cola, la beguda que ella prenia la nit que es van conèixer; la sapidesa d’aquesta beguda li recorda els seus petons. Només es van besar la primera nit, ara fa dos mesos, però ell hi pensa cada jorn que passa.

És incapaç d’oblidar-la. Evoca la primera vegada que la va veure a la barra d’un bar de mala mort de #Barcelona; el gust dels seus llavis, l’explosió de la llum dins els seus ulls, l’atracció de la seva pell a cada instant que es tocaven. Poc temps després, ell li va confessar que havia deixat la seva parella perquè ja no l’estimava. En canvi, la noia seguia convivint amb el seu marit, doncs pensava que aquell afer era passatger i que no volia arribar a res important.

No se n’adona, que ja han passat un grapat d’hores. No ha dinat. Tanquen el bar, comença a fosquejar i l’Aloi emprèn un passeig per les penyes, sense cap destí. Tan sols l’espera a ella. De passada, sent que un home diu que aquí s’hi va gravar la pel·lícula “La llum de la fi del món”, basada en l’obra de #JulesVerne. I tanmateix, entre aquestes muntanyes banyades pel #Mediterrani, té la sensació que s’està abocant a la fi del món.

Camina per una drecera que duu a Cadaqués. Quan hi arriba, no es pot creure el que veu. No recorda haver vist mai un paisatge com aquest. Li vénen records, sobretot de la menorquina Binibeca, però res és comparable a la vila de pescadors que té davant. Menja un entrepà al #Casino, fa un volt per la platja, passeja pel casc antic. No té ni idea d’on viu ella, així que s’apressa a preguntar a la gent de les cases si li’n poden donar alguna dada que l’ajudi a trobar-la. Tant li fa haver deixat el cotxe al Cap de Creus, no l’amoïna el fet de no disposar d’on anar a passar la nit; sap que el més important és convergir amb ella.

Es fa tard i les indagacions obtenen els seus fruits. Una senyora de mitjana edat confessa que fa temps que no la veu, però li indica l’adreça on pot trobar, finalment, la noia que ha faltat a la cita del far. No triga gaire en arribar-hi. La casa és barrada i fosca. Es troba situada quasi al capdamunt d’un carreró amb força pendent. Se sent plorar el nadó dels veïns. La remor del mar decora l’ambient sonor. La decepció l’envaeix per moments: sense cap mitjà de transport, amb la bateria del mòbil esgotada després d’estar-la trucant tot el dia sense sort, amb l’únic consol d’una trista targeta de crèdit per pagar algun hotel on passar la nit… Abatut, decideix abandonar la recerca.

Fa cap a l’#Hostal, un #barmusical ubicat just enfront del Mediterrani. Li sobta veure-hi les taules ocupades, en quasi la seva totalitat, per unes espelmes gegantines, deformades pel degoteig de la cera amb el pas dels anys. Amb prou feines, a la taula hi queda espai per col·locar-hi l’ampolla de cervesa que demana. Les successives ja les ha de sostenir amb la mà, doncs la quantitat de gent que l’envolta omple el poc espai de taula que restava lliure per deixar-hi paquets de tabac, bosses de mà, carteres i altres objectes que és incapaç de distingir. Ha entrat al local sense conèixer-hi ningú, i tres hores més tard bromeja amb personatges de diverses espècies. Algú li parla d’ella, la noia que fa hores buscava amb delit; li diuen que està casada i, no obstant, en ocasions se l’ha vist amb altres homes, tant al poble com a algunes cales veïnes.

Abans que la ingestió d‘alcohol el deixi inconscient, pren la determinació d’anar a dormir. Passa la nit a l’hotel Blaumar.

L’endemà, esmorza i torna al far del Cap de Creus per recuperar el cotxe. Hi ha un furgó dels mossos d’esquadra esperant-lo. L’acompanyen a la comissaria de Figueres per tal d’interrogar-lo. Es tracta d’un procediment rutinari perquè la policia acabi d’encaixar les peces d’un assassinat, el de la noia que ell buscava. La investigació policial -mantinguda en secret- els havia dut fins a ell, gràcies a un testimoni que els havia vist junts a Barcelona, setmanes enrere.

Es veu que la nit anterior, poques hores més tard que ell hi anés, havien descobert el cadàver de la jove al seu pis de Cadaqués. Havia estat morta a ganivetades pel seu marit; l’arma blanca romania a tocar del cos, però van trobar restes de la seva sang a les mans del seu espòs, que havia mort en accident automobilístic mentre escapava cap al Cap de Creus, suposadament per suïcidar-se, ja que les possibilitats de fugir eren remotes en aquella direcció a la que es dirigia.

Sembla que el mòbil del delicte era la gelosia conjugal, doncs l’Aloi no era l’únic amant amb què els mossos havien contactat en tan breu període de temps. I el detonant definitiu era un suposat embaràs extramatrimonial.

Quan es va acabar tot, l’Aloi va tornar a casa seva, va aparcar el cotxe al garatge, va posar el mòbil a carregar -tot esborrant-hi immediatament el número d’ella- i va mirar per última vegada l’única fotografia que tenia d’ells dos junts, abraçats; tot seguit la va estripar en mil bocins, no sense llegir-ne abans la dedicatòria que la noia hi havia escrit al revers: “A es meu estimat Aloi. Sempre teua: Gal·la”.

http://vesperon.cat/cadaques-la-fi-del-mon/

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Ves per on!

Ves per on!

6 Relats

4 Comentaris

1756 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00