Cada primavera

Entrarà la primavera, novament, és a la cantonada, no té aturador. Canviaran l'hora i encara serà pitjor. Què farà, les tardes llargues que començaran, de ben segur, ventoses i plujoses plenes de nostàlgia d'intimitat? Li vindrà el record. El record es revifarà, com la natura en aquesta estació que l'anomena dels somriures tristos.

Al jardí (per què acaba sortint-hi?) es troba amb la violeta. Menuda. Flaire lila que s'enfila, dolçor. Deixa de mirar-la...que al final l'amargor s'instal·la. El gat va i quasi la trepitja.
No ho facis, mixet!

Es mostra, una altra vegada, la margarida. Tan vel·leïtosa, ella. Ara sí, ara no, ara sí, ara no. Com una nena consentida i alegre. N'havia fet dibuixos naïf i després la imatge s'esbrevava, fora aquarel·les, més aigua diluïda. Ditxós ara sí, ara no...
Jugar així, no!


La dàlia, estranyament, apareix, atípica i cridanera, encara lluny d'estiu. Què vol? Caminets de pessigolles de formigues per tiges i centre? Ha escollit el color morat, per sentir que té el cop al cor de vellut? I segueix, amb aquell aire oriental seductor...un toc de fred de l'hivern fortificant-se i estaria llesta...
Però... no! Que no es glaci!

Llavors, la presència de la rosa. La textura dels pètals, l'olor embriagadora. Una atracció elegantment sublim i, no obstant, massa punxes!
Bé s'ha de protegir...



Una veu li diu, li recomana, li suggereix,...l'obliga! Prou! Destruir aquell espai rere la casa on perviuen quan arriba la temporada. A veure si d'una maleïda i necessària vegada es cura, ha de sanar. En el fons...no ho vol, oi, es pregunta, s'ho reitera, s'hi entesta. Aquelles flors amb els noms de les dones que van passar per la seva vida i no van quedar-s'hi, així ell va fer que romanguessin. Les volia i les odiava per haver-lo deixat. Les desitja, anhela perdre's en els deltes humits i fragants com un borinot ebri; les rebutja perquè ja no hi són...i oblida, oblida que és ell qui no hi és.