CADA MATI M'ENAMORES

Obro els porticons del finestró, de bat a bast, per tal que els primers raigs de sol envaeixin la cambra sense trobar-hi barreres. És el primer que faig en despertar-me i saltar del llit; és el meu primer plaer, en gaudeixo en soledat. El que m’envolta, aquí, a la casa del Penedès, tot és bell i tot és per a mi. No hi ha res d’espectacular en el que veig, la vinya és senzilla i humil per naturalesa, però jo la contemplo com el gran espectacle que se m ‘ofereix, als meus ulls si més no. La vinya, el cel i el silenci del matí, m’enamoren.
Talment, em succeeix aquí, quan com ara, sóc al pis de la ciutat; llevat de la vinya, el cel i el sol me’ls miro i els saludo, també, en començar la jornada. Tal vegada, sigui l’hàbit, resquícies que conservo dels meus anys de practicar hata-ioga i la salutació al sol. També podria ser el ressò de la cançó al germà sol i la germana lluna.
M’he perdut en aquest jardí de pensaments perquè, des de fa uns dies que me’n passa una. No sé, exactament, com va començar, devia ser de manera molt subtil.
Recordo, però, estar esperant l’ascensor i, per matar el temps o aprofitar-lo, obrir la bústia. Tenia a la mà la correspondència, escassa, quan va aparèixer al meu costat, un veí; venia del carrer i feu el mateix que jo, matar el temps o aprofitar-lo, recollint el seu correu.
És el veí de l’àtic que ha tornat, després de viure uns quants anys a l’estranger. És pèl-roig, duu una barba incipient, que no sé per què, em va fer pensar si rasparia arribat el cas; és arquitecte i coix, lleugerament, coix. Val a dir, a tall d’aclariment, que tinc una certa debilitat per a cadascuna d’aquestes característiques, en l’home, sobretot.
Aquell dia, doncs, va arribar l’ascensor i un cop dintre no vam parlar del temps, que és l’habitual, no, senyor. Ens vam enrotllar en una sucosa, i breu conversa, o si més no, a mi m’ho semblà. Els dos dúiem a la mà el mateix tríptic publicitari que havíem recollit moments abans. A la portada hi deia: “CADA MATÍ M’ENAMORES”. En vam fer un comentari, somrients. Obligats per les circumstàncies, estaven a poca distància l’un de l’altre, les mides dels ascensors no són espaioses, és clar, però, per què em va semblar, que aquell dia n’era molt menys, d’espaiosa?
El cas és que, des d’aleshores, un dia sí i un altre també, apareixia el tríptic a la meva bústia; jo, que acostumo a obrir-la tan sols de tant en tant, em vaig trobar revisant-la assíduament, sense pensar-hi, al principi i, amb una certa curiositat, després.
Les aturades, casuals, o aparentment casuals davant les bústies, es van anar repetint; tanmateix, sovintejaren, també, les trobades en qualsevol indret del barri, al súper, a la papereria... pel que semblava, tàcitament, els dos fèiem barri. Quan ens trobàvem, ell es mostrava un pèl sorrut i jo, estranyament tímida.
I, així, hem anat trampejant, en un estira i arronsa, fins que, finalment, s’ha decidit a tirar pel dret.
Fou al vestíbul de l’escala, davant les bústies, és clar. Ell no obria la seva i m’aturà la mà quan jo feia intenció d’inspeccionar la meva. S’havia cansat, va dir, de retallar tríptics i deixar-los a la meva bústia. Era hora de jugar com a adults, sense deixar de ser nens, si calia. Ho podíem provar. Per començar, aniríem a esmorzar a la granja d’on procedien els tríptics que ell retallava, deixant tan sols la part de la portada, el lema de “cada matí m’enamores”, desfent-se de la resta, sobre la publicitat dels esmorzars que servien i enamoraven.
Em prengué de la mà i no la vaig recuperar fins que arribàrem a la granja; me la sentí sola i abandonada. Al carrer, abans d’entrar, en una pissarra s’anunciava: “Cada matí m’enamores”, i tot seguit, les fotos amb les diferents propostes dels esmorzars i, al peu, un altre eslògan: “Només falta portar-te’l al llit”.
N’hi hagueren més, d’esmorzars, a una casa o a l’altra, a la seva o a la meva; els missatges ens els dèiem a cau d’orella en despertar-nos. Pel que fa al darrer eslògan, també el posàrem en pràctica.
La salutació al sol i a la vida, ja no la faig sola.